18 d’octubre 2009

cridòries

Uns han d'anar al Puigmal per fer proclames, i ens tornen a donar llebre per perdiu, molt em temo, després de tornar a fer la quadratura del cercle, bo i desfent-se de les noses del camí... mai he sigut "carodista", ho reconec, però els recorreguts polítics d'ERC i les successives "purgues" adobades posteriorment amb declaracions d'intenció que ja havíem escoltat fa anys, molts anys, em sonen a cridòria d'autoproclama, tot i la, diuen, aclaparadora collita de vots a favor... Però falta quelcom més que anar a Núria, que ja hi hem anat massa vegades, caminar va bé per la salut, si es fa cada dia... I hi ha certs camins que s'han de fer d'una altra manera.
"Hem situat el dret de decidir al centre del debat polític', va declarar. Segons va dir, la pròxima legislatura 'els catalans hem de poder exercir el dret de decidir, de decidir la nostra llibertat i de decidir la nostra independència. Hem de poder decidir allò que volem ser, és un dret democràtic. I ha de ser un eix prioritari per nosaltres, al costat de la justícia social i del canvi de paradigma econòmic'.
Puigcercós, que va reivindicar ERC com el 'motor de canvi' de Catalunya, va fer una defensa de les conquestes socials històriques impulsades pels republicans, i va defensar la política com 'l'únic instrument vàlid en democràcia', perquè 'l'absència de política és la demagògia'; la política com a eina 'dels que defensem l'honradesa' per combatre 'la corrupció i els corruptors'. 'La dreta no necessita la política: té el poder econòmic, el poder mediàtic i altres poders estratègics' que 'la gent planera mai podrà assolir', va reblar. I va considerar èxits d'ERC que la defensa del concert econòmic i la denúncia del dèficit fiscal siguin al centre del debat polític i que l'independentisme s'hagi dotat de pragmatisme i contingut lluny d'essencialismes"

D'altres, que ja en tenen la pipa plena, fan un altre tipus de lectura.



"Una vez más, se llevan a las personas y dejan más determinación que nunca en la base militante de la izquierda abertzale. Los mismos cretinos que creen que mandando guardias civiles a Afganistán o mercenarios a los atuneros del Índico mitigan las contradicciones del imperialismo o el hambre en África, están detrás de la grotesca verborrea de Pérez Rubalcaba. Con violencia no hay política, repite, al tiempo que violenta cualquier apuesta política de un amplio sector de la sociedad vasca.

No importa lo que ocurra en este país. Aunque pase por delante de las narices de buena parte de su clase política una oportunidad histórica para superar el conflicto, lo que realmente importa a los Egiguren de turno es cebarse con la gestión y la administración pública. Conservar el culo seco y bien pegado al sillón oficial, aún a costa de impregnar los peces con el bromuro mental y político del PP. En plena tormenta mediática derivada del caso Gürtel, la redada ordenada por la Audiencia Nacional deja a la vista el flanco que el estado es incapaz de blindar: la iniciativa política de la izquierda abertzale.
Cada decisión, cada paso político tiene su propio tiempo de maduración y definición. No hay una sola idea, ni un solo camino, que lleven inexorablemente a la meta en cualquier escenario. El determinismo histórico borró de la faz de la tierra décadas de conquistas socialistas en el mundo, y otro tanto ha sucedido en otras latitudes y praxis revolucionarias del planeta. Por eso, el tiempo es hoy aliado y mañana el enemigo a batir. Lo sabemos, y en los últimos meses lo estamos comprobando y debatiendo. Como en tantas otras coyunturas y dificultades, la izquierda abertzale aprende, se equivoca, ensaya, acierta, se tropieza y abre camino sin aflojar la marcha.

No saben lo que han hecho. De verdad lo digo y pienso. La fotografía de ayer es muy significativa, pero que no le quepa duda al Estado de que no va a ser de las que pronto amarillean en las hemerotecas. Cerramos esta semana con Sonia, Arkaitz, Joanes, Rafa, Miren, Iurgi, Aratz, Iker, Ainhoa, Jagoba, Jon, Josu, Gorka, Julen, Ibai y Arnaldo en la cárcel o camino de ella. No hay duda de que cada vez que irrumpen en nuestras casas y sedes se llevan parte de lo que más necesitamos. A algunas de las personas que más apreciamos y queremos. Pero desde el lunes la agenda del cambio político en Euskal Herria tendrá nuevas citas y actores. La oferta política de la izquierda abertzale es imparable, y miles de personas ya están trabajando para extenderla y socializarla. Mientras tanto, el único auto que esperamos del juez Garzón es aquel en el que se declare incompetente y ajeno a la vida política vasca.

Que no lo olviden: nada se termina mientras lo tenemos entre las manos. Y lo importante y definitivo para la izquierda abertzale es que el esfuerzo por alcanzar un escenario democrático sea recogido por cientos de miles de manos más. Esto es imparable y vamos a ganar."
Llegiu aquí i aquí

16 comentaris:

Striper ha dit...

Lo primer desgraciadament amb lo que manca per les eleccions , els seus esforços siguin consolidar poder , en lloc de solucionar problemes del pais, I respecte al PNV , per mi la esquuerra abertzale es tan feixiste como el que mes i a mes impsen amb la violencia aixi que el PNV es tindria que desmarcar.

Clidice ha dit...

sonen bé les paraules si no tinguéssim els fets que les precedeixen ...

Carme ha dit...

Jo no creia que veuria tot això que està passant. Ni tot el que ha fet ERC, i les esquerres en general, des que hi ha el tripartit, ni el que està passant a Euskadi. Ho veig, amb una sensació d'impotència molt gran.

rebaixes ha dit...

Corre,puja,s'assegura,rellisca,cau.
Camina,puja,s'assegura,ensopega,cau.
S'asseu,puja,s'assegura,es tomba, cau.
Tres maneres,
tres formes,
tres arribades
per tornar a començar.
Quin pi tallarem avui?
............Anton.

Anònim ha dit...

AQUEST "NOI" LI POT LA TESTOSTERONA,I QUANT LO DE BAIX POT AMB LO DE DALT....
AIXO PASSA PER FER CONFIANZA A EL PSOE.SON NACIONALISTES ESPANYOLS,BABAUS¡.
JUGANT AMB BCN.

garbi24 ha dit...

Hi han caçadors de bolets i caçadors de vots. I tot a la mateixa vall

kweilan ha dit...

Si no hi ha fets...no em crec res.

Asimetrich ha dit...

Quan és qüestió de parlar, o parlotar, sempre els tindrem fent moneries. Però quan arriba l'hora dels fets... ai, llavors els entra a tots l'amnèsia.

Joan ha dit...

Miri jo l'ordre amb que tiren les cartes els bruixots de la tribu: La baralla sembla la del poder decidir en llibertat tots els catalans. Que podem decidir independència o no. I tu, a acceptar el que surti i fins les properes eleccions quan calguin. No, la tal llibertat ES PER A TRIAR LA INDEPENDÈNCIA. Malament comencem el camí de la llibertat. La baralla ja la trobo trucada. Miri ara l'ordre: Primer independència, segon justícia social i tercer canvi de paradigma econòmic. No els veig símptomes de res de tot això amb el seu exemple de vida i jo alteraria l'ordre: que m'expliquin que vol dir paradigma econòmic (m'ho puc imaginar) el posaria en primer lloc; podria afavorir la justícia social, segon lloc i independència, amb els camins primer i segons una mica recorreguts de p. mare. Clar sinó tiressin la seva primera carta cap vot; però em temo no un vot sinó una firma en blanc. No m'interessa. Quan al país basc, de cap manera justificar la violència tampoc la d'eliminar possibilitats polítiques.

Henry The VIII ha dit...

SuperZel, és molt interessant tot això que diu el Puigcercós. Tot això de la independència sine die vull dir.

"Els que defensem l'honradesa", bla, bla bla...

Jo no demano tant, simplement podria explicar com es fa per a aconseguir crèdits amontillats com els que també ha rebut el seu partit. Vull dir d'aquestos que si no els retornes no et cobra interessos la caixeta d'estalvis de torn. Ho dic perquè també ens pot anar bé a tots.

No sé, són coses que em ronden pel caparró.

I perquè en comptes d'anar a Núria no se'n van a l'Himalaya? Amb una mica de sort es trobarien al Yeti que els hi cantaria quatre de fresques i així els faria recapacitar sobre la seva enorme displicència.

És una humil opinió, no sé.

Kisses!!!

Marta ha dit...

Les paraulen estan molt bé i encara sonen millor. Ara bé, fins que no ho vegi escrit en el seu programa electoral, no com una vaguetat sinó com un fet. Si governem a la propera legislatura convocarem un referèndum per la independència amb el consentiment o no del Govern de l'estat espanyol. Només aleshores em creuré les paraules dites a Núria.
Visca Catalunya lliure!

sanset i utnoa ha dit...

Esperem que tot això vagi de bo de bo. Encara que tinc els meus dubtes...

Sobre ERC, que dir, quan penso amb ells només em ve al cap una paraula: decepció.

*Sànset*

Thera ha dit...

A mi em passa això, cada vegada em sento més decepcionada, decepcionada i desconfiada. Ha arribat un punt que sento que no em puc creure res ni ningú. De qui ens podem refiar, de qui es pot refiar el país...

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Hola Zel, jo reconec que em semto molt lluny de l'auca política -la que protagonitzen els grups parlamentaris i que cada dia supera en escreix el programa Polònia-. També he de reconeixer que a la meva minuscula manera he estat part d'aquesta auca -en el seu moment des d'ICV- i que hores d'ara ja m'he decidit per conrear una certa política més profana, des-professionalitzada i lligada a paràmetres més socials.
Puigcercós és un expert en cruspir-se adversaris interns i en fer de l'instrument una finalitat -el partit, les sigles, l'aparell- i aquesta deriva li fa actuar com ho fa i practicar aquest ritual mediàtic del Puigmal fent d'aprenent de Pujol (l'expresident que experimentava sobredosis de demiurgia projectant la seva persona dalt dels turons i dalt dels cims). L'auca, el Polònia, doncs, va sobrada d'argumentari.

Abans parlava de la politica profana. M'hi posaré un moment. Una vegada tenim un domini sacralitzat que ens apareix com la política del possible (la que està determinada per l'economia estable, per l'ordre mundial capitalista), convé recuperar una cert relat inacabat de la política entesa com a espai dialectic de forta carrega ideològica, un espai complexe però determinant on circula la substància real del que és "polític" (el poder, l'hegemonia, l'estat, les classes socials, la diversitat nacional i les interseccions del més universal de llar i en curt).
En un marc profà, invectiu, experimentador, critic i més social, fins i tot la qüestió nacional que ens acull pot prendre un relleu més interessant com a marc determinant d'una societat de classes i com un espai de relació "interna" i "externa" dels seus actors.
Dubto que la política institucionalitada -la banalització de la política mediàtica i delegativa- ajudi a aclarir quin és l'abast del concepte de política.
Des d'una esquerra, més orientada a l'esperit militant, a la xarxa activista, convindria ser activament pedagògics per descidificar el "gat per llebre" de l'auca, dels liders mediàtics i para-politics, per fer de la condició política (d'esquerres) una manera d'entendre i participar dels cnflictes, de les inusticies i de les transformacions, en clau orgullosament militant, decididament revolucionària i lúcidament profana (més aprop de la vitalitat del carrer que de la catatònia propagandistica).

Salut i Revolta (global!)

el paseante ha dit...

T'ho miris com t'ho miris, tota aquesta gent ha fet de la política el seu modus vivendi. Són propagandistes. Els del PP o els d'ERC o els de CiU o els del PSC. Cadascú amb el seu discurs estudiat per aferrar-se a la cadira. Si depenem d'ells per tirar endavant, anem venuts.

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Possiblement en Puigcercós sigui el menys indicat per parlar d’Independència en aquets moments. Si amb en Maragall de President va quedar algun dubte del paper que va jugar ERC en el Govern de la Generalitat, en aquet mandat han sigut el gossets falders del PSOE, i és clar que no es pot mossegar la ma de qui et dona de menjar, i queda palès que ERC anava afamada i amb quatre ossets se’n va conformar. Ara volen erigir-se de nou com defensors del catalanisme i a la vista de la majoria de la gent son uns petaners.
Els socialistes catalans de bufetades els uns contra els altres, és a dir els del PSC (Castells, Maragall,...) i els del PSOE (Iseta, Chacón,...) el Montilla fent la Puta i la Ramoneta, i la Fernàndez de la Vega venint a posar ordre.
Pel que fa as bascos no cal fiar-se’n massa , fa unes hores que he arribat d’allà dalt, i si tinc una cosa clara és que van a la seva i que se’ls hi fot tot el demés. Han assegurat el concert econòmic basc aprovant uns pressupostos que seran una ruïna per nosaltres.
I pel que fa al comentari del il•luminat o abduït, dir-li que els nostres problemes ens els hem de solucionar nosaltres, primer que puguem decidir com fer-ho, i després amb imaginació i treball. La Revolució que la faci el Chaves i el “descamissao” de Bolívia, l’Evo Morales, amb les doctrines d’en Marx, que al final s’acostumen a la bona vida com l’Alfonso Guerra i es converteixen amb “dandis” i els seu germà amb ...