només deixaré un cos buit

no em busquis, no cal
estalvia les paraules i les crides,
sense remor he pres el camí de l’altra cara de la lluna
no pas perquè no em vegin,
sóc jo, que no vull veure res més
que el pescador com únic horitzó possible...
m’enduc els records dels meus angelets sense ales,
abraçades de mel i mató,
rialles que dringuen i clams que són desesper,
les llàgrimes les poso jo d’adob.

recullo les músiques germanes
faig un farcell de paraules senzilles
i deixo aquí tots els meus llibres,
m’enduc lletres de llapis i olor de punxa,
orgulls de nen petit que endevina les respostes,
i el coll encerclat de ditades petites, i petons...
aquí quedarà un cos de paper, ferit i vell.

em sap greu, no he fet endreça
la roba d’estiu i la d’hivern, festegen sobre els llits buits...
la pols d’avui no la treuré, i la d’ahir ja és ben colgada,
esteranyina tu si vols, a mi els racons ja m’estan bé fent ombres...
trobaràs, molt ben plegada, la meva ràbia i el dol
i pendents les rebel.lions, però no oblidades
(ja saps que perdó n’hi ha, però no pas oblit)
potser tornaré, però ara he de veure el pare.