Avui he escoltat la Teresa Rebull en una petita entrevista al 33. L'he vista a Banyuls, arran de mar, un mar que és seu, i el sent proper, però que malgrat tot no l'acontenta de la terra que enyora. Parla de lluites, de somnis de vida. M'ha emocionat la seva humilitat, el seu defugir honors, acceptant-los joiosa, només pel fet que es reconeix a si mateixa en la lluita per un país, una llengua i un poble. Parla amb amor i sense odis, amb fermesa i lucidesa als seus 90 anys, mes més, mes menys. Parla dels seus inicis polítics i del seu fugir de la imposició d'una ideologia estalinista per valorar més la lluita del poble i dels petits/grans drets de les persones a no ser sotmeses. Enyora Sabadell, els carrers i la font que ja no hi és. S'emociona quan parla de l'Ebre i les terres que l'envolten i no té gaire res més que vergonya per respondre als afalags, tot confessant que canta sense saber-ne i que és una manera que va encetar de cor, no pas d'ofici. Adorable en la seva plenitud, sàvia, encara diu que nomes seguiria la lluita per la llibertat de ser i d'existir sense maldats ni misèries. Una persona com qualsevol, conscient de la seva petitesa.
Canviant de canal, escolto l'ex honorable Pujol. Li he de respectar el camí i la feina, però ens ensenya l'altra cara, aquest és el personatge. El constant plantar les gestes pròpies davant dels nassos dels qui l'escolten, les constants citacions "al meu llibre ho explico", les inacabables justificacions d'allò que se li demanana d'aclarir bo i no responent gaire res en concret, perquè sap clarament quina part de la trajectòria s'aguanta amb fils. Una persona que s'hauria de sentir com qualsevol, però que malda per presentar les pròpies gestes.
Hi ha persones, i personatges. Jo m'estimo més les persones. Sense base, no hi ha castells, ni muntanyes ni bastions que s'aguantin. Cal fer ferms els fonaments.
12 comentaris:
I la Rebull es una gran persona que no va de gran personatje malgrat ser-ho.
Cuans coneixen la Rebull ?
Cuans coneixen en Pujol ?
LLàstima que de persones cada cop en queden menys i els personatges van creixent com els bolets
Jo conec la Rebull, poder és de la meva generació , no ho se, però els qui vàrem viure aquella època i ens estimavem i defeniem el nostre petit país la coneixiem com tants altres cantautors catalans que han pasat sense fer-se notar gaire, però eren com nosaltres la gent del poble i a ells jo m'els escoltava i m'els creia.
Interessant entrevista, encara que l'entrevistadora no m'acaba de convèncer. Gran persona, efectivament. Tema encara espinós, el de l'estalinisme i el psuc.
Jo crec que sovint els 'personatges' s'equivoquen, si al menys interessin semblar 'més persones' guanyarien vots, o aplaudiments, fins i tot.
Jo vaig escoltar la Teresa Rebull... i després no vaig canviar de canal. Em va agradar escoltar-la.
Interessant aquesta reflexió. Crec que posició com tu: millor les persones i segurament com més anònimes millor! Petons.
Vaig sentir una estona el senyor Pujol, perquè l'estava veient el meu home, i em va semblar algú entestat en defensar el patrimoni dels seus. La sensació de què mentiria descaradament sempre i quan fos profitós per la seva família i pel seu partit, i a sobre diria que això seria bo pel país, no me la vaig treure del damunt tota l'estona. No vaig aguantar gaire, la veritat :( Llàstima que no sabia que feien l'entrevista a la Teresa Rebull, segurament n'hagués tret més profit.
Zel, jo crec que no es comparable em cap polític.
La Teresa es una dona que ha viscut pensant i treballant per la llengua, la cultura, la lluita obrera i el feminisme.
Una abraçada.
Quina expressió, quina cara tan bella, la segona fotografia. No més cal anar per la costa amb tren, de nord a sud de sud a nord, i notes amb claredat diàfana la maca d'amor a la terra que hi queda realment reflectida. I la costa i les serves barbaritats constructives mostres la història, monòtona i profundament trist de molts governs, i de tot signe. Realment, una pena. Parla amb molta més claredat aquestes ruinoses realitzacions que tots el discursos i entrevistes juntes. D'amor, res; potser al propi raconet i a l'escuma monetària i res més. Però feliçment això no és tot, tot i que és molt gros; hi ha tants rostres expressius!!
M'agrada la frase de què t'estimes les persones més que els personatges.
Gran, la Teresa! Tan petit, sovint, en Pujol.
Publica un comentari a l'entrada