hivernar per no veure, no sentir, no parlar

Em planto dins d’un silenci volgut, i darrerament estic, em sento així com catatònica cap a tot allò que surt a bombo i plateret als diaris i als mitjans... és com un perdre el nord, allò que et guia.

De sobte t’atures a pensar, i et dius a tu mateix/a, però, què collons fem? com collons som? Ja sento les veus amigues, renyant-me pel malparlar...

I noto, que, com jo, aquest blog ha perdut també el segell, i és que no sé per on posar-m’hi. No tinc esma ni de rondinar per aquest o aquell fet flagrantment desgraciat, injust, injustificable... Són massa fets, massa grossos, massa incomprensibles.

Tan difícil resulta ser honrat i sincer? Tan difícil resulta oblidar els principis inherents a la humanitat? Tan difícil és viure de manera que puguis mirar als ulls qui tens davant? Tan difícil és sentir compassió, empatia?

I no parlo només d’aquesta societat estranya, gairebé digna de pel.lícula, dels polítics i empresaris d’alta volada (i de baixa dignitat i gran caiguda)

Un petit exemple de la nostra gran ambivalència. Avui mirava les fotos (us en deixo una, la més lleugera), dels espais de l’Autònoma, van celebrar festa dijous. Aquests, nois i noies fets i drets, estudiants i futurs possibles professionals ben “culturitzats”, que surten i es manifesten i criden com si la raó sencera fos al seu costat, mostren conducta de gos, i perdoneu l’expressió.

Però cal que tot darrera, ens preguntem quin paper hem jugat els adults, quins són els nostres models. Jo m’he fet gran escoltant la gent del carrer carregant-se per principi tot aquell qui representa o fa algun paper social, pagat, necessari i a priori honest.

El nostre esport ha sigut de fa anys la crítica, que, per principi, és contradiu amb construcció (anomenar crítica constructiva a quelcom que en realitat vol dir carregar-s’ho tot, contradiu allò necessari, la discussió o intercanvi d’idees per arribar a acords que satisfacin el més ampli ventall possible)

Consti, que jo m’he afegit sovint al fet, bo i que crec que amb causa...El que em plantejo de vegades, és, i jo, què faria?

Però, molts dels joves i no tant, han mamat la nostra queixa inacabable, sovint l’escaqueig d’allò que toca fer, sense que hagin vist conductes coherents ni compromisos per millorar el món, el món del costat mateix i l’altre. M’imagino gent d’aquella dels bons barris, carregant contra els jutges, la policia que deixa entrar tothom, els immigrants que tot ho emboliquen, culpables a més de situacions insostenibles i bla bla bla... Aquests, si home, aquests que a Itàlia voten un Berluscconi...

Afegiu a aquest model escoltat ad infinitum, les actuacions miserables dels qui porten les regnes dels negocis supranacionals, els partits i els òrgans de govern, l’egolatria del líders, la voracitat enriquidora dels banquers i grans empreses...

Afegiu-hi també la insensibilitat, encara més, l’ignorar per sistema tot allò que passa més enllà dels estats capitalistes, que mentre un tingui la panxa plena, i tots els capricis ja només després de néixer...

Afegiu-hi a més el no haver de lluitar per res... o per gaire res... l’equació està servida...

Per això, darrerament callo. I més que vull callar, perquè no sé què fer, que dient, dient, ben poc faig. I veig a venir una mena de societat que no m'agrada, tenint com tenim gent magnífica sense paper, sense sortida. Diem que em convé una hivernació. Mentrestant, callaré i pensaré.