15 de gener 2010

143è Joc Literari. JM Tibau. Nostàlgia



S’asseu penosament al banc. Duu un petit mos de pa a la butxaca, per anar passant el corc que sovint sent al ventre.
Avui, la passejada ha sigut curta, i sap que cada dia ho serà més. Les seves cames ja no el porten on voldria anar. De vegades, es permet d’anar-hi amb el cor, amb el pensament, posat en un miratge de joventut i força que sap perduda. Sent que la jaqueta tronada, esfilagarssada al coll i als colzes, li va baldera. De vegades pareix que el genoll li sortirà tallant i dolorit.

Si enyora quelcom de veritat, però, no és pas la força, del cos ni el delit, ni el tràfec de la vida passada. Sovint només enyora el petó amorós de la seva dona que gairebé no el reconeix, perduda en la malaltia inmisericorde de l’oblit, i que ara vagareja sense entendre que no hi ha retorn possible. Potser avui serà diferent. Potser avui l’abraçarà...

14 comentaris:

Striper ha dit...

Eh ja t'ho dic l'abraçada fort amb molt de carinyo..

rebaixes ha dit...

Quan les forces van caient sembla com un llibre que llegint l'acabes, voldries tornar enrere però la història ja la coneixes.
Tot ve al seu temps, encara t'enyores i és que l'enyorança és parenta del record.
Hi ha tantes forces dins nostre...Anton.

Elvira FR ha dit...

Relat punyent! molt bo!

Carme ha dit...

Molt bonic i molt trist.

Jesús M. Tibau ha dit...

amor fins al límit. Gràcies per la teva participació

fanal blau ha dit...

Frapa, Zel, frapa!
Amb poques línies has sabut descriure un univers de vida...

Una abraçada!

garbi24 ha dit...

quant l'amor es veritable, viu fins al darrer dia.

Pais secret ha dit...

Emotiu, tendre i tristament verídic.
Encara que al final hi ha un "potser" o un "qui sap" que sembla no deixar anar del tot l´esperança, la realitat és una altra.
Una abraçada,Zel.

Albert B. i R. ha dit...

Un relat emotiu. La participació al joc està essent molt alta!

rits ha dit...

Zel, quin relat tan bonic, tendre i alhora trist!

kweilan ha dit...

Un relat amb molt sentiment, bonic i també trist.

el paseante ha dit...

Quin relat més tendre. Fas bonica la decadència.

La Meva Perdició ha dit...

Felicitats pel relat!, toca pensar en un futur descans, desprès de tant lluitar. M'agrada molt.

Cristina ha dit...

Quin relat tan maco, tan tendre. Una mica trist però així és la vida en alguns moments. Fer-se vell i ser conscient de les mancances, de la gent que s´en va, de la gent que està morta en vida...