S’asseu penosament al banc. Duu un petit mos de pa a la butxaca, per anar passant el corc que sovint sent al ventre.
Avui, la passejada ha sigut curta, i sap que cada dia ho serà més. Les seves cames ja no el porten on voldria anar. De vegades, es permet d’anar-hi amb el cor, amb el pensament, posat en un miratge de joventut i força que sap perduda. Sent que la jaqueta tronada, esfilagarssada al coll i als colzes, li va baldera. De vegades pareix que el genoll li sortirà tallant i dolorit.
Si enyora quelcom de veritat, però, no és pas la força, del cos ni el delit, ni el tràfec de la vida passada. Sovint només enyora el petó amorós de la seva dona que gairebé no el reconeix, perduda en la malaltia inmisericorde de l’oblit, i que ara vagareja sense entendre que no hi ha retorn possible. Potser avui serà diferent. Potser avui l’abraçarà...
13 comentaris:
Eh ja t'ho dic l'abraçada fort amb molt de carinyo..
Quan les forces van caient sembla com un llibre que llegint l'acabes, voldries tornar enrere però la història ja la coneixes.
Tot ve al seu temps, encara t'enyores i és que l'enyorança és parenta del record.
Hi ha tantes forces dins nostre...Anton.
Relat punyent! molt bo!
Molt bonic i molt trist.
amor fins al límit. Gràcies per la teva participació
Frapa, Zel, frapa!
Amb poques línies has sabut descriure un univers de vida...
Una abraçada!
quant l'amor es veritable, viu fins al darrer dia.
Emotiu, tendre i tristament verídic.
Encara que al final hi ha un "potser" o un "qui sap" que sembla no deixar anar del tot l´esperança, la realitat és una altra.
Una abraçada,Zel.
Un relat emotiu. La participació al joc està essent molt alta!
Zel, quin relat tan bonic, tendre i alhora trist!
Un relat amb molt sentiment, bonic i també trist.
Quin relat més tendre. Fas bonica la decadència.
Felicitats pel relat!, toca pensar en un futur descans, desprès de tant lluitar. M'agrada molt.
Publica un comentari a l'entrada