13 de maig 2010

nosa

queda del passat un testimoni,
corcat, podrit, polsós
temps llargs que no refem finestres
l'ofec, ens cal un aire nou...
brut, el món es veu lluent de dins estant
caldrà esbandir, gratar, brunyir
fer endreça,
fins que dels temps obscurs no quedi
ni record, ni rovell, cap llast
que enfonsi les velles esperances
encara no han vist la llum
i seran mortes
si ens quedem quiets...
no hi ha paret que aguanti
amb fonaments de teranyines
.
.

8 comentaris:

onatge ha dit...

potser el testimoni
serà sord cec mut i coix
i s'ofegarà del seu
propi aire brut de passat,
i so sbrem escombrar
la pols de maldat
qeu sempre bufa
amb el vent del passat,
deixem enderrocar
els núvols i anem
perden la pluja
i deixem assecar la vida
i les flors del somni
amb pètals de realitat...,
potser estem tan quiets
que té més vida l'espantaocells...

Una abraçada d'ara mateix.
onatge

lolita lagarto ha dit...

Les esperances no podran morir mai, si el seu nom no els ho permet, com els ho permetrem nosaltres?
Vam deixar de deixar cigrons pel camí i ara no sabem trobar la sortida d'aquesta teranyina immensa que no ens deixa veure com se'n podrem sortir.
és cert que a vegades qui espera desespera..

òscar ha dit...

algunes noses del passat són veritables pedrots a la motxilla. cal anar, per seguir somrient sense esforç, deixant caura pes.

Elvira FR ha dit...

Paraules ben posades, ben pensades, ben escrites...vindran temps millors ja veuràs...( això espero)

Albert B. i R. ha dit...

Costarà que aquests moments tan complicats passin a formar part del passat. Per desgràcia, sembla que les retallades i els "ajustos" encara poden ser més grans!

yraya ha dit...

Me encanta la fotografía.
Bon cap de setmana.
Petons

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Ada ha dit...

Quines paraules més boniques i trists a la vegada zel... espere que no sigua igual el teu estat d'ànim...
Sempre es poden netejar les teranyines i pintar el rovell!
Besets