16 de maig 2010

esperit de lluita

No sabré, sé que no sabré dir-ho com ho recordo.
Recordo les meves jovençanes lectures, estudiant magisteri, sempre amb un model que ens proposava el sr Pèlach, arrapats/ades, a les lectures de l’Scuola Nuova, el model italià d’una nova pedagogia, que ell intentava fer-nos entendre, sempre amb revistes italianes i en italià. Recordo un marc de fons que enmarcava una manera de viure l’ensenyament, que havia de ser igual de viu i practicant el fer diari com a la vida mateixa, reflexió, experiència, sempre posat el pensament en una determinada filosofia de vida. Filosofia que marcava un destí.
.
Anys més tard, molts, vaig descobrir noms que hi havia al darrere de l’Scuola Nuova. Noms de pensadors, polítics, molts d’ells repartits entre l’esquerra, el cristianisme més compromès i fins i tot seguidors de Lenin, troskistes, anarquistes... I quina barreja!
.
Només un nexe en comú, prou explícit i necessari per fer un canvi d’arrel, una nova filosofia de viure, de veure el món, d’organitzar la societat. Si es desitjava una transformació real, només podia sorgir d’un recanvi en l’orientació de les prioritats morals, relacionals, culturals, intelectuals. El fet d’aprendre que la cultura i la societat han d’anar de la mà, agombolades per una filosofia de respecte al més humil, al senzill, al treballador, al necessitat, al bé comú per damunt del bé individual, a les empreses col.lectives per damunt dels interessos individuals.
.
Fins que no aprenguem i apliquem a la vida aquest esperit transformador a baix i des de baix, empenyent al canvi dels de dalt, que no toquen de peus a terra, que viuen als núvols d’un món fictici, que no és seu, que no els pertany i que ens ofega, fins que no aprenguem que sí, s’ha de pensar que un altre futur ha de ser possible, sí, s’ha de tenir ideologia i ser radicals en el millor sentit, i no pas conformistes, i que no ens han de fer por els ideals, que no ens hem de resignar, que no volem aquest món pels nostres fills, que només junts podem aconseguir reprendre el respecte que ens han pres.
.
I això no es pot aconseguir sense unes bases ben plantades de petits. Compartir, respectar, esperonar el desig de ser i de saber, i saber quin és el nostre passat, d'on venim, quantes lluites hem perdut, i quin volem que sigui el nostre futur, que no és aquest que ens presenten els intangibles que governen els fils d’un món depredador dels dèbils, dels treballadors, dels febles i dels diferents.
.
Potser jo no sé fer-ho com tocaria, però en el meu llarg camí a l'ensenyament, he procurat sempre viure donant la mà, però estirant amunt, fugint de competències individuals, tret de les que un ha de tenir cada dia amb si mateix per ser cada dia un xic més competent, procurant encomanar el goig de fer pinya, de ser un grup amb una fita compartida on hi cabem tots, amb totes les singularitats, oferint un marc on créixer. Això no ho trobo al carrer, i això em dol. Fins que no aprenguem a lluitar per ser, no serem, que això no ho regalen.
-

15 comentaris:

CALPURNI ha dit...

Què difícil és que els nostres alumnes tinguen un esperit crític i sàpien valorar allò que els envolta! La societat i l'època no ajuden, no.

Joan ha dit...

I pensar que ara es vol reduir tot a notes i palpables resultats per a que els nens no passin de ser industriosos, resignats i abnegats... en fi admiro el teu esperit col·lectivista, un altra gall cantaria.
Una abraçada.

Efrem ha dit...

Trobo a faltar més professors que expliquin i apliquin aquest discurs. Compromesos amb la vida. En tota la primaria, ESO i batxillerat, només una professora (de música, a primària) destil·lava tots aquests valors.

Pel que fa a la Universitat, ja n'hi ha més, de moment n'he comptat quatre aplicant un discurs potent, compromès i motivant.

Per sort els mestres Laporta i Guardiola han arribat a molts.

M'ha agradat moltíssim aquest escrit. Una abraçada!

Striper ha dit...

Que difwerent seria si tots els profesionals fosin com tu. Bon dia.

GURMET ha dit...

Endavant amb el incorfomisme i la lluita.

garbi24 ha dit...

Ultimament no estic massa content amb el professorat, doncs entre sortides, diades, setmanes culturals i altres coses no fan res. Estem a punt de finalitzar el curs i d'alguns temes els sobrarà més de mig llibre.
La veritat es que no entenc com per estudia l'espai i l'univers els porten a veure ET, la veritat no ho entenc.
Sé que n'hi han de bons, però hi ha molta gent que passa de tot.

sànset i utnoa ha dit...

El problema de la nostra societat rau en el individualisme, que ens fa no ser "societat". Amb l'educació ho podem intentar canviar, però ens costarà molt, ja que el primer que aprenen a dir els nens és "meu". El dia que diguin "nostre" això començarà a canviar.

*Sànset*

Edu ha dit...

M'ha agradat molt el teu escrit. Jo he caigut al món de l'educació de rebot, i últimament he pensat molt sobre això.

Quan llegia el teu apunt m'han ressonat al cap les paraules de Vicenç Ferrer: cal transformar la societat en humanitat!

Efrem, ostres doncs jo espero que el "mestre laporta" hagi arribat als més poquets possibles. El veig totalment allunyat dels valors i de la filosofia vital de la que parlava la Zel!

Salut!

Thera ha dit...

Mira, jo cada vegada ho veig més, primer d'estudiant i ara que som pares ho visc en les propies carns, de mestres n'hi ha de tota mena, hi ha gent molt implicada i entregada i d'altres que s'ho prenen com una feina com una altra i això repercuteix directament l'educació de les noves generacions. Si el mestre no sap transmetre aquest esperit que va més enllà del propi coneixement, de la propia materia,... malament anem. Aquell que va a treballar només per complir jornada poc estimula la curiositat dels més petits. És una pena. Per això sempre he pensat que unes feines són més vocacionals que d'altres. Salut! (Sempre t'ho dic, quina sort que tenen els teus alumnes!!)

Magda ha dit...

Només cal escollir una filosofia de viure i aplicar-la. Altres n'apliquen de diferents (molts altres) i dol, però ens toca respectar, que no vol dir callar, ni deixar de lluitar pel que creiem. És bo trobar gent amb qui fer complicitats, ni que sigui d'una filosofia, ni que sigui només virtualment. Gràcies

Albert B. i R. ha dit...

Vivim en una societat extremadament conservadora. Per molt que la gent vulgui mostrar una cara de "modernitat" i "progressia", els canvis fan por. la mostra més clara, que davant aquesta retallada de drets socials la resposta ha estat ben tèbia.

Efrem ha dit...

Edu, en 7 anys dues copes d'europa i unes quantes lligues més. A més d'aguantar a raó de creure fermament en el principi d'excel·lència aplicada: això vol dir no rendir-se malgrat que el món et vagi en contra. I finalment guanyar, demostrar que estava en el cert. Ha aguantat tota -repeteixo, tota- la premsa en contra, tot l'establishment en contra. No s'ha esporuguit i, al contrari, ha dut ben amunt i orgullós el seu projecte i també la catalanitat. Unicef, gratis. Deixa el càrreg en comptes d'apoltronar-se com fan tots. I a més, és un home amb un compromís enorme amb el país que després de tocar la més alta glòria amb el Barça, vol servir al país, amb tota provabilitat de fotre's una nata, però amb collons. Si tot això no és esperit de lluita i tota una lliçó del valor dels principis... No sé què pot ser-ho.

el paseante ha dit...

Si tothom fos com tu, aquest futur seria possible. Però la gent és egoïsta, sigui treballadora o empresària. Les coses són així. Si podem, ens aprofitem dels altres. O de l'Estat.

Edu ha dit...

Ah, bé, jo no parlava pas de futbol Efrem. No crec que ningú pugui discutir els èxits esportius de Laporta. Puc acceptar fins i tot (una mica a contracor) això del seu esperit de superació. Però jo parlava més aviat dels seus principis, valors i idees, que a mi personalment no m'inspiren res de bo. Però vaja, suposo que és una qüestió d'opinions. Simplement m'ha sobtat que el posessis d'exemple després de llegir el post de la Zel.

Salut!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

sota el títol de "organitzar el pessimisme" he intentat dir alguna cosa sobre el que estas escrivint aquí... la frase, però, és de Walter Benjamin, l'article està a jtatiangel.blogspot.com

a veure que et sembla, el teu -com sempre- del tot oportú!