realitats irreals que putegen

estic malalta, però no sé si ho estic o ho vull estar... no miro res, no veig res més enllà de les parets que m’envolten, busco finestres, m’enclasto als grisos tentacles del gran pop de la misèria que es respira, es perceb, desencís que no surt mai a les fotos de portada...
hi ha somriures falsos, vestits de mudar i moooooooooooooltes reunions de suposats savis que no saben res del món real, que parlen de supòsits, i suposadament prediuen, però em temo que en realitat estan fent el món que volen, i els convé...

.

.
viuen enmig de bombolles de diners que no hi ha, de deutes que no són, però els fan reals, sota acrònims supranacionals que no entenem, però ens controlen... i ens putegen, ens fan moure com titelles, s’han fet amos de les pors, de la més elemental, la por del qui no sap si podrà sobreviure a un demà que no té segur, perquè... collons, ara m'hi poso jo, ni el que crec que és meu ho és, suposo que cobro el que diu un contracte, (calla que si tothom anés el primer dia de mes a treure tot el que diu que ha de percebre...) i jo sóc dels afortunats que suposadament puc dormir prou tranquil·la... miro on-line si ja sóc a la franja vermella, o no, si encara respiro...

.

.

però als alts nivells, no és tan senzill, o sí, vés a saber, ni palpable, o sí, inventen realitats només amb números imaginaris de quelcom que es compra i es ven, però no és, que és intangible, perquè tot és paper, paper mullat, comptes inexistents, volàtils, i si tot és i no és, i amb el no ser (normal, fiable, mereixedor de crèdit...) ens espanten perdent el que no tenim, que no tenim, pensem-ho bé,
tot es fa al món virtual, no sabem el que hi ha de veritat, plàstic i números, i línies que pugen i baixen en un gràfic, collons de moviments borsaris, i de què viuen els bròkers? Virtual, això segur, i prou... ?
.

.
el que segur és cert. és la gran fractura, l’abisme fet paraules, llenguatges incomprensibles que a tots nivells parteixen les persones en dos grups, qui entén (suposo) i qui va fent (o no) sense entendre res, ai, xaiets amics, no podem anar a l'escorxador sense cridar...

.