18 de maig 2010

realitats irreals que putegen

estic malalta, però no sé si ho estic o ho vull estar... no miro res, no veig res més enllà de les parets que m’envolten, busco finestres, m’enclasto als grisos tentacles del gran pop de la misèria que es respira, es perceb, desencís que no surt mai a les fotos de portada...
hi ha somriures falsos, vestits de mudar i moooooooooooooltes reunions de suposats savis que no saben res del món real, que parlen de supòsits, i suposadament prediuen, però em temo que en realitat estan fent el món que volen, i els convé...
.
.
viuen enmig de bombolles de diners que no hi ha, de deutes que no són, però els fan reals, sota acrònims supranacionals que no entenem, però ens controlen... i ens putegen, ens fan moure com titelles, s’han fet amos de les pors, de la més elemental, la por del qui no sap si podrà sobreviure a un demà que no té segur, perquè... collons, ara m'hi poso jo, ni el que crec que és meu ho és, suposo que cobro el que diu un contracte, (calla que si tothom anés el primer dia de mes a treure tot el que diu que ha de percebre...) i jo sóc dels afortunats que suposadament puc dormir prou tranquil·la... miro on-line si ja sóc a la franja vermella, o no, si encara respiro...
.
.
però als alts nivells, no és tan senzill, o sí, vés a saber, ni palpable, o sí, inventen realitats només amb números imaginaris de quelcom que es compra i es ven, però no és, que és intangible, perquè tot és paper, paper mullat, comptes inexistents, volàtils, i si tot és i no és, i amb el no ser (normal, fiable, mereixedor de crèdit...) ens espanten perdent el que no tenim, que no tenim, pensem-ho bé,
tot es fa al món virtual, no sabem el que hi ha de veritat, plàstic i números, i línies que pugen i baixen en un gràfic, collons de moviments borsaris, i de què viuen els bròkers? Virtual, això segur, i prou... ?
.
.
el que segur és cert. és la gran fractura, l’abisme fet paraules, llenguatges incomprensibles que a tots nivells parteixen les persones en dos grups, qui entén (suposo) i qui va fent (o no) sense entendre res, ai, xaiets amics, no podem anar a l'escorxador sense cridar...
.

17 comentaris:

Clidice ha dit...

i és que aquest és el món vertical que ens hem inventat i ara qui és el maco que fa marxa enrera? no tenim allò que cal: ganes de pensar en què el nostre veí visqui bé.

Cris (V/N) ha dit...

Escrius? Doncs existeixes....
Penses? Doncs existeixes....
Filosofes? Doncs existeixes....
No ho dubtis :) Petons, bon post!

Agnès Setrill. ha dit...

Aquestes realitats putegen molt, com dius.
Jo em pregunto, com és que quan estem bé, en comptes de gaudir-ho plenament ens distraiem amb banalitats, i se'ns passa sense adonar-nos-en que estem bé?

Millora't i gaudeix tant com puguis!

Señor De la Vega ha dit...

Mi Señora,
Enseño en mis ratos libres a varios aprendices de héroes y ayer, la lección versaba sobre el miedo:

- ¡Maestro! - me preguntaban - ¿Cómo debemos afrontar el miedo?

- Hay dos clases de miedo que podéis sentir, -les decía mirando fijamente con espada en mano- pero son siempre personales, miedos solo vuestros - les seguía respondiendo con voz grave y máscara en el rostro- El Primero, es un miedo a lo evitable; contra ese miedo os podéis preparar, afrontarlo, controlarlo, o si os toma por sorpresa, podéis salir corriendo, tan rápido y lejos como podáis, hasta que os sintáis a salvo, en lugar seguro. - les volví a mirar, bajando el tono y tocándome el ala del sombrero- El Segundo, es el miedo a lo inevitable, contra ese miedo, el terror crece según el tiempo invade, pero os diré un secreto, intentar mantener la calma aspirando tranquilos, espirando ligero y sobre todo; mirar al rededor, muy atentamente, hasta que situéis al resto de personas, fijaros en lo que hacen y si notáis que alguien sale corriendo, ¡seguidlo, correr y seguidlo! correr tras él o ella, sin preguntaros, sin preguntarle.

Quedo Suyo, Z+-----

Jordi ha dit...

Qui dintre del ramat alça la veu normalment se'l mira malament...

lolita lagarto ha dit...

En el pitjor dels casos, sempre ens quedarà una terra que llaurar i unes mans per fer-ho ...segons com t'ho miris ens tornaríem ecològics de cop!

No sé si el meu comentari és molt animós, però davant les coses que no m'agraden sempre penso, què és el pitjor?
El pitjor seria morir-se i de moment som ben vius, no crec que aquests pensaments siguin seguir el ramat, en el meu cas és neteja mental peerquè no entenc res.
Se n'en sortirem! uns més que altres com sempre...

Anònim ha dit...

La terra. Estima la terra perquè això és l'únic que és real i tangible, la terra i els seus fruits, l'únic al que ens podríem aferrar en cas que tot aquest món de diners imaginaris i de gent que no sap ni com és una carxofera cardés un pet.

Anna Tarambana ha dit...

Tens raó, anem de mal en pitjor. Jo estic molt desanimada. Recupera't!

Violeta ha dit...

Zel, ja sé que és molt fàcil dir-ho, i que hi ha motius suficients i sobrants per no fer-ho...però, amunt aquests ànims, no defalleixis.

Cal anar endavant, entre tots podrem, segur que sí.

Joana ha dit...

Vols dir que s'ha tocat fons?
Sembla que anem baixant...i no hiha on agafar-se.
Cuida't wapa i no deixis d'escriure.
Petons ZEL
(Millet desviava del Palaucada mes 50.000 euros per despeses domèstiques) Algú pot explicar-ho ?

Thera ha dit...

Aish!!!! Tot va de cap per avall!!! Però, cal no defallir i cuidar-se i a posar-se bé!! Salut!

Anònim ha dit...

Els mitjans i tot el que ens envolta sembla que ens vulguin enclaustrar en aquest món irreal. Ens costarà molt i molt sortir-ne!

rits ha dit...

ara mateix m'agradaria moltíssim poder-me ficar dins del llit i desfer-me del costipat, però més que mai he d'anar a treballar i demostrar que no podran amb nosaltres!

Joana ha dit...

No queda una altre que seguir i intentar ser positiu...
Petonets, dolcets, d'ànims...

sànset i utnoa ha dit...

És curiós però, que sembla que ni ens importi poder exercir el nostre "derecho a la pataleta".

Això acabarà semblant 1984...

*Sànset*

Cèlia ha dit...

Ens pensàvem que controlàvem i que teniem drets... però encara ens queda el "jo" més profund. És ara quan més hem de lluir l'estandard! A cuidar-se i millorar-se! Certament en aquesta foto no has quedat gaire lluida! (xist)

el paseante ha dit...

També tenim part de culpa els ciutadans comprant pisos de 400.000 euros i canviant de cotxe cada dos per tres. Vam embogir tots plegats.