esperit de lluita

No sabré, sé que no sabré dir-ho com ho recordo.

Recordo les meves jovençanes lectures, estudiant magisteri, sempre amb un model que ens proposava el sr Pèlach, arrapats/ades, a les lectures de l’Scuola Nuova, el model italià d’una nova pedagogia, que ell intentava fer-nos entendre, sempre amb revistes italianes i en italià. Recordo un marc de fons que enmarcava una manera de viure l’ensenyament, que havia de ser igual de viu i practicant el fer diari com a la vida mateixa, reflexió, experiència, sempre posat el pensament en una determinada filosofia de vida. Filosofia que marcava un destí.
.
Anys més tard, molts, vaig descobrir noms que hi havia al darrere de l’Scuola Nuova. Noms de pensadors, polítics, molts d’ells repartits entre l’esquerra, el cristianisme més compromès i fins i tot seguidors de Lenin, troskistes, anarquistes... I quina barreja!

.

Només un nexe en comú, prou explícit i necessari per fer un canvi d’arrel, una nova filosofia de viure, de veure el món, d’organitzar la societat. Si es desitjava una transformació real, només podia sorgir d’un recanvi en l’orientació de les prioritats morals, relacionals, culturals, intelectuals. El fet d’aprendre que la cultura i la societat han d’anar de la mà, agombolades per una filosofia de respecte al més humil, al senzill, al treballador, al necessitat, al bé comú per damunt del bé individual, a les empreses col.lectives per damunt dels interessos individuals.
.
Fins que no aprenguem i apliquem a la vida aquest esperit transformador a baix i des de baix, empenyent al canvi dels de dalt, que no toquen de peus a terra, que viuen als núvols d’un món fictici, que no és seu, que no els pertany i que ens ofega, fins que no aprenguem que sí, s’ha de pensar que un altre futur ha de ser possible, sí, s’ha de tenir ideologia i ser radicals en el millor sentit, i no pas conformistes, i que no ens han de fer por els ideals, que no ens hem de resignar, que no volem aquest món pels nostres fills, que només junts podem aconseguir reprendre el respecte que ens han pres.
.
I això no es pot aconseguir sense unes bases ben plantades de petits. Compartir, respectar, esperonar el desig de ser i de saber, i saber quin és el nostre passat, d'on venim, quantes lluites hem perdut, i quin volem que sigui el nostre futur, que no és aquest que ens presenten els intangibles que governen els fils d’un món depredador dels dèbils, dels treballadors, dels febles i dels diferents.

.

Potser jo no sé fer-ho com tocaria, però en el meu llarg camí a l'ensenyament, he procurat sempre viure donant la mà, però estirant amunt, fugint de competències individuals, tret de les que un ha de tenir cada dia amb si mateix per ser cada dia un xic més competent, procurant encomanar el goig de fer pinya, de ser un grup amb una fita compartida on hi cabem tots, amb totes les singularitats, oferint un marc on créixer. Això no ho trobo al carrer, i això em dol. Fins que no aprenguem a lluitar per ser, no serem, que això no ho regalen.

-