23 de juliol 2010

seguint camins al cel (itineràncies poètiques)


mira’m, amiga, germana,
-busca’m al cel-
tenim un camí pendent
camí de llum, desitjat, prenyat de vida
des d’aquest present, encara massa trist
duem dins la força del foc, el primer
aquell sorgit del no res, aparentment...
en dirien condemna? qui sap...
sabem que, eternament, la crida
de vida, de la llet càlida compartida
ens ha nuat en un destí infinit
-convergim a la via làctia-
:
un joc viciós, ja sabeu, itineràncies poètiques!

2 comentaris:

Tondo Rotondo ha dit...

Aquesta crida de vida és la que malgrat tot ens fa avançar, la que tant temem els qui ens volen calladets.

Una abraçadota!

Albert B. i R. ha dit...

Sóc un negat amb la poesia. M'he de conformar a llegir els que sí en sabeu. Em sento incapaç d'escriure ins d'una abstractivitat tan gran.