14 d’agost 2010

néta d'un indiano (gràcies Pere)

No, cap d'aquests és el meu avi.
Però en tinc una gairebé igual, amb l'avi esgrogueït, amb el mateix vestit blanc, i posant amb l'aire de viure bé, seriós i sorrut.
Darrera la foto, hi ha el nom de la seva dona, la d'allà, a qui dedicava la foto amb amor.
:
Tot un misteri, com hi va anar a parar, a Cuba, el meu avi. Sabem que hi va anar amb poca edat, i els dubtes són entre mesos i pocs anys. No sabem qui el cuidava, ni com va deixar els seus pares, vull dir, que se'l van vendre? Perquè ells no hi van anar, només sabem que allà va créixer, va aprendre un ofici artesà (ebenista, persona que treballa el banús i altres fustes fines, especialment per fer-ne mobles). Ara sé perquè m'enamora Begur...
.
Sabem que va tornar ric, molt, i que no va servir de res, perquè els seus fills no van heretar ni un quarto. Sabem que va tornar per reclam dels parents d'aquí i per soledat, vidu i sense fills allà. I sabem que aquell tarannà li va marcar la vida, (mai va voler aprendre la nostra llengua), i segurament alguna cosa més a la sang, perquè el meu germà i jo, catalanets de tota la vida i profundament amants de la nostra terra, tenim una arrel així estranya, que se'ns fa molt viva en la música que ens agrada i que ens fa ballar descontroladament.
.
Hauré de fer endreça de veritat i escanejar la foto, el darrer record, que val la pena que els meus fills la puguin tenir. Més el gran, que diu sense embuts que se n'aniria a viure a Cuba sense cap mena de patiment, admirador a través de la filla de Fidel (a qui ha escoltat en viu a la universitat) dels ideals del Comandante. No li faré cap retret, sóc més a prop d'allà que d'aquí, en algunes coses. Acabarà algun dia el boicot? Algun dia veurem un gest amic d'occident?
.
(Apunt escrit en hores perdudes, després d'anar a llegir en Pere i perquè no tothom pot dir que és néta d'un indiano, oi?)

9 comentaris:

Eva ha dit...

Caram! Quina vida més misteriosa la del teu avi indiano!

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Ja m'agradaria tenir un ascendent indià, un Guell, Guardiola, Torres, Pertegaz, Bacardi, o fins i tot López López.
Remena, remena nena, que igual cobres la llegítima.

Joan Guasch ha dit...

si sabéssim la vida dels nostres ancestres! No fa gaire vaig rescatar una foto d'un germà de la meva padrina (àvia) que va morir a la guerra civil, igual que l'altre germà. Mai no se'n va parlar gaire, a casa, i no se sap on són. Un va morir, sembla, al front de Lleida i l'altre, el petit, a la batalla de l'Ebre. Els seus ossos resten encara escampats en el paissatge, les seves històries personals s'han anat perdent en el temps com la sorra entre les mans. És curiós. Mires enrrere i hi ha una multitud de persones que t'han precedit perquè ara siguis aquí, amb un enorme volum de vides viscudes i fets més o menys rellevants al darrere. I naltros serem la base de les persones del futur. ...Tot plegat fa una mica de vertígen!

el paseante ha dit...

Conec una altra blocàira neta d'un indiano que, com tu, té molts interrogants al cap. M'ha agradat aquesta història.

Albert B. i R. ha dit...

Una història intrigant i plena d'interrogants. No hi ha alguna manera d'anar allà i seguir-li la pista?
Sobre anar a viure a Cuba sense problemes, tal com estan les coses ara, crec que voldria tornar aquí ben aviat.

AlfredRussel ha dit...

Les meues filles són, per sa mare, besnetes d'un indiano (amb arrels mallorquines) i una cubana... Ara, amb el feisbuc, s'ha reforçat el contacte amb la part de la família que va romandre a Cuba --ha calgut anar seguint fils-- i em fa molt de goig veure-les, a elles i a sa mare, escrivint-se amb els "cosins" d'allà i descobrint aquesta part de la seua història...

L'À | L'imperdible de L'Ànima ha dit...

Una fotografia molt misteriosa!

Que tinguis bon estiu!

Jordi Cirach
L'À | L'imperdible de L'Ànima
http://www.imperdibleanima.blogspot.com

sargantana ha dit...

la meva mare també es nascuda a Begur..pero el meu avi era guardia civil!!
jajaj...noia que vols??
petonets reina

Ferran ha dit...

M'encanten els posts nascuts de la cerca en la pròpia història: els avis, aquell avi, les seves històries sorprenents...

Posa'ns la foto algun dia, au, va, que ens agradarà veure-la.