llarg hivern d'agost

sembla que el gris envaeix l’espai
ni un alè de respir dolç queda
ni l’esperança
que s’engruna a bocins enmig de la foscor
prematura d’aquest agost
.
sentir les veus esmorteïdes dels records
llunyans, d’estius més càlids...
silenci de poble mort, o gairebé
quan ni els nens criden

aquelles quotidianes
alegries embogides darrere una pilota
silencis forçats que s’ensenyoreixen
dels carrers

abans trepitjats
per molts peus de vacances rialleres
.
ni el més vell dels pessimistes
s’acara al nou dia amb ulls serens,
ni conformats...
ja parlen d’un hivern llarg,
massa per sobreviure’l, quan els dijous
controlen els estalvis, surten del banc silents,
capcots, i ni el bondia de cada dia
té aquell to subtil de cantarella,
responen resignats
com si a cada cantonada els esperés
un nou esglai
-i què hi farem, i és així, però tant se val
fill meu, que a mi ja em queda poc,
però a vosaltres, ai-
.
torna el silenci que ara no calma
ni acompanya,

la nit, aquest estiu,
comença d’hora, massa d’hora.
.

Hi ha una nova planta aquí, mira-la!