encara és només la feina...(primer balanç de nou curs)

Em sap greu dir-ho, però no cal enganyar ningú. De moment, és feina, i la faig, és clar. Ja hem escollit el nostre nom, el primer projecte, som "la colla dels submarinistes". Imagineu tot el que es pot aprendre començant per aquí?

Però la meva il·lusió i la seva encara no van de la mà. És dur això de deixar un grup amb qui has compartit dos cursos. No tinc idea de com ho viuen d'altres mestres, però si sé com ho visc jo. Tinc una colla nova, i encara no ens coneixem.

Jo prou que voldria que ja hi hagués aquell "feeling", allò que amb els ulls t'entens amb ells. Però encara no. A mi em costa, potser perquè des de sempre he viscut el meu ofici com una experiència de creixement i d'aprenentatge força compartit, de diàleg i de confiança, d'acolliment i de procurar estar amb cadascun com a éssers únics i alhora amb tots com un gran grup que marxa empenyent uns, estirant d'altres, compartint i gaudint ( o patint, però junts es fa millor) les aventures de tots els camins vitals.

I, de moment, són allà, i jo també, però hem de teixir els lligams. Jo els necessito per poder fer disfrutant la feina de la millor manera que sé (que no vol dir que sigui l'encertada, però ho intento).

És tan clar, per nosaltres...sense aquests lligams, aquesta estimació i coneixement que defugi el voler agradar a la mestra, el voler aparentar o fer per quedar bé, per por o obligació, (allò que molts pares diuen, "has de fer el que et digui la mestra"). Si no hi ha lligams d'afecte, i de compromís acceptat, malament rai, sortir de l'escola vol dir quasi sempre oblidar.

I, encara enyoro els que he passat a cicle mitjà, ara ja grandets, però que mai em deixen sense una abraçada... tan de bo ens parlem de cor a cor ben aviat, amb aquest petitons que ara enceten la seva vida a primària...perquè l'esforç d'imposar no és pas allò que millor em surt, la veritat... jo vull que ells vulguin.

a la recerca!

.

.

.

.