castellers, humil homenatge (símbol de país)

braços estesos, les pells ben tibades
els punys arrapats, els llavis serrats
ferms a terra, o damunt els companys
el cos, una escala,
les mans agafant
les cames lleugeres, pujant
amunt, aguaiten el cel sense veure’l
és ara l’esforç, agafa’t ben fort
sense perdre l’esquena
veus els ulls posats als ulls del davant
i els vailets que pugen
encoixinats pels més grans
ja fan fora el silenci, les gralles ja canten
i el poble un sospir

anhelant...
:
carregat, mitja fita,
l’anxaneta ja baixa
llisquen menuts esquenes avall
els grans ben plantats no gosen mirar,
pateixen i suen, ja ploren callats
i l’esclat d’alegria,
el lligam, la unió
una mescla d’edats
:

aquest país és el meu,
un país sense sostre, un castell,
i la força d’un poble fent pinya
un projecte, una fita
la fermesa d’una gent que s’ha fet
a força de cops i de sang.
Un gran clam arrossega tristeses
quan s’enlaira un castell...

:

::

amunt castellers d'arreu, visca la terra!