03 de novembre 2010

Guanyen els rics


Als Estats Units hi ha la major desigualtat entre rics i pobres d’entre totes les nacions industrialitzades del món Occidental, i la situació ha empitjorat progressivament des de fa 40 anys.

M’ha sorprès molt llegir les estadístiques que més avall poso. Però, llegint l’article, s’entén com funciona la cosa. La mesura s’extreu de dades com ara l’índex d’aturats, tenir o no vivenda, ingressos o renda, risc de mort per malalties i/o falta d’assistència mèdica, (50 milions de persones als EEUU no tenen cap assegurança), poder menjar (49 milions de persones mengen gràcies als vals i menjadors populars o de caritat)...la llista és esgarrifosa.

Mentrestant, els rics, rics de veritat, han incrementat de valent la seva riquesa.
I aquests rics són els qui han propiciat el resorgiment de moviments d’extrema dreta, com el “TeaParty”, fent campanyes en les que invoquen el dimoni del socialisme, que segons ells, governa EEUU. Depredadors com són, pateixen per perdre poder amb l’extensió de determinats drets a major població, com ara la famosa assistència mèdica bàsica per a tothom. El més fotut de tot, és que algú que semblava tenir una mica en compte els més desfavorits,(una mica, ja ho sé), es troba avui demanant perdó i prometent esmenar les seves polítiques.


I jo em pregunto, què fem per moure consciències? Ni que una gran majoria de la població mundial sortís al carrer, podríem fer alguna cosa. I és que només hi ha un amo, el gran capital. Un amo prou desconegut, sense cap visible, sense seu coneguda, a l’ombra, que mou tots els fils. Som menys que titelles.

Segons el World Factbook (publicat per la CIA) un índex que anomenen Gini, llista la desigualtat entre les famílies de cada país.A nombre més gran, major desigualtat. En el rànking resultant a l’any 2007, EEUU ocupava el lloc 45, al mateix nivell que l’Argentina, Camerun i Costa d’Ivori. Només els superen en pobresa Haití, Guatemala, Namíbia i Sudàfrica. Això suposa major pobresa que al Japó (38) Índia (36), Nova Zelanda i Anglaterra (34), Grècia (33), Espanya, Canadà i França (32), Corea del Sud (31), Holanda, Irlanda, Austràlia (30), Alemanya (27) i Suècia (23).

10 comentaris:

Vicicle ha dit...

Zel, ja fa temps vaig llegir una vinyeta del Roto que deia: "Si mandan los mercados, para qué queremos a los políticos" Com sempre, posa el dit a la nafra. Si Obama o Zapatero són incapaços de presentar batalla al capital financer, que a sobre és qui diu quan som de festa o quan som en crisis, doncs que els bombin. Una abraçada.

Calpurni ha dit...

La meua pregunta és: qui (o quins) és capaç de presentar una alternativa viable al capitalisme?
Salut.

Què t'anava a dir ha dit...

l'alternativa al capitalisme és el comunisme que ja sabem com acaba.

Carme Rosanas ha dit...

Només un amo, dius, i tant que sí! fa dies que ho sé... el que no sé és la manera de plantar-li cara o la manera de trobar una alternativa, això no ho sé!

El porquet ha dit...

Està clar que els Estats Units representen el màxim exponent del capitalisme i, per això, estan al punt de mira de tots els errors que aquest sistema comporta.

També, però, de tant en tant, estaria bé veure estadístiques de la part positiva d'aquest sistema amb, molt probablement, Estats Units al capdavant.

No tinc cap especial simpatia per els Estats Units, però crec que, des d'Europa, i des de Catalunya en concret, sempre es tendeix a fer un excés de crítica unidireccional.

No són tan bons com ells es creuen, ni de conya, però tampoc són tan dolents com els volem pintar. D'estadístiques horroroses n'hi ha per tot arreu. No cal ni creuar l'Atlàntic.

yraya ha dit...

Vendrás a Barcelona a ver a el papa?
jijijiji, he dejado algo en mi blog que quizás te interesa...a ti que te gustan tanto las firmas.
Molts petons

Violeta ha dit...

Tot plegat és esgarrifosament preocupant. Jo crec seriosament que més que plantejar-nos una o altra opció política que no deixaria de ser un anar o retornar d'un a l'altre extrem, allò que caldria és que els polítics de tots els paisos fessin servir d'una vegada per totes el sentit comú i fossin en definitiva pràctics (que no lucratius o àvids de poder)per tal de resoldre els problemes reals de la seva població. Però, lluny d'això, la pobresa segueix creixent arreu del món.

Garbí24 ha dit...

sempre guanyen els mateixos, els altres a remolc i a pringar

Pere ha dit...

Si tot plegat és tant senzill com dius, com és que els propis nord-americans fan guanyar a les urnes als conservadors que els han de fer anar més malament?
Creus que son "masoques"?

Anònim ha dit...

Parlant d'atur, el seu és d'un 10% mentre que a Catalunya superem el 18%. A canvi, e´s clar, el nostre sistema de protecció social és superior.
En aquestes eleccions els que esperaven amb tanta asnietat un canvi han sortit decebuts. Un país tan gran i divers com els EEUU, amb tants poders econòmics rondant pels cercles polítics, és molt i molt complicat canviar les coses en tant poc temps. Hem de donar més temps a l'Obama.