04 de novembre 2010

castellers, humil homenatge (símbol de país)

braços estesos, les pells ben tibades
els punys arrapats, els llavis serrats
ferms a terra, o damunt els companys
el cos, una escala,
les mans agafant
les cames lleugeres, pujant
amunt, aguaiten el cel sense veure’l
és ara l’esforç, agafa’t ben fort
sense perdre l’esquena
veus els ulls posats als ulls del davant
i els vailets que pugen
encoixinats pels més grans
ja fan fora el silenci, les gralles ja canten
i el poble un sospir
anhelant...
:
carregat, mitja fita,
l’anxaneta ja baixa
llisquen menuts esquenes avall
els grans ben plantats no gosen mirar,
pateixen i suen, ja ploren callats
i l’esclat d’alegria,
el lligam, la unió
una mescla d’edats
:
aquest país és el meu,
un país sense sostre, un castell,
i la força d’un poble fent pinya
un projecte, una fita
la fermesa d’una gent que s’ha fet
a força de cops i de sang.
Un gran clam arrossega tristeses
quan s’enlaira un castell...

:

::
amunt castellers d'arreu, visca la terra!

6 comentaris:

rits ha dit...

i tant que són un bell símbol! de força i coratge.

Amunt, pit i amunt!!! (com deia un blogaire casteller)

Mr. Missis ha dit...

Realment és espectacular.

A veure però si això anima la resta de colles a posar les coses més difícils als verds!

Amunt, amunt castells!

Violeta ha dit...

Quina emoció, Zel. Se'm posa tota la pell de gallina en llegir les paraules i en veure les imatges.

Que gran.

nimue ha dit...

molt molt impressionant!

Núria ha dit...

Un poema amb força com la que desprenen els castells. Els castells són un art fruit d'esforç, coordinació i sobretot, d'esforç de grup. En definitiva, fantàstics.

Joan Guasch ha dit...

Perdoneu, però els de la Colla Vella estem una mica tocats. Sempre ens queda el consol que tota aquesta voràgine actual comença el 84 amb els primers castells de nou de l'era moderna que es van aixecar a la Plaça del Blat de Valls.

Snif!