07 de novembre 2010

filar la vida (i la mort)

Brodava amb fils de llàgrimes el seu vestit de mort.
Tots els cels dels darrers dies li eren estranys, només es reconeixia en el color blanc grisós de la boira, i sentia l’ànima volar com fum fred amb flaire de cendra.
Perenne, un nus a la gola, l’urpa sinistra de la por sense límits. Por de no ser en aquell temps ni en aquell cos, es mossegava fort la llengua per sentir quelcom viu, ni que fos dolor.
Brodava amb fils de llàgrimes el seu vestit de mort.
El fil es va trencar. El destí fa aquestes coses.
A la sisena puntada, algú va cridar –mama!- refent un altre fil que encara havia de filar, trencat feia molts anys.
Filaria, sí, filaria per teixir amoretes perdudes.
Per la darrera, sempre quedaria temps.

6 comentaris:

Violeta ha dit...

Quin escrit tan preciós i trist alhora.

Ploro el sentiment.

sànset i utnoa ha dit...

Mentre hi hagi vida i mentre tinguem temps, tot és pot acabar de sargir.

*Sànset*

Striper ha dit...

Tans sol dir que precios, que la tristor tambe pot ser bonica.

Mr. Missis ha dit...

Fila, fila i no deixis de filar, i si se t'acaba el fil, fila amb cordill, i si se t'acaba el cordill, fila amb cordons, i si se t'acaben els cordons, fila amb espaguetis... amb el que sigui, però no deixis de filar!

Elfreelang ha dit...

Un escrit punyent que fila filats de sentiments....trist i esplèndid

zel ha dit...

Sou més que generosos... de sempre, escric així de penós quan em sento trista...