Jo tenia poc més de 20 anyets quan la Constitució es va parir, i confesso que en aquells moments qualsevol paper on es parlés d’igualtat, de drets i de reconeixement d’alteritats que no fossin l’espanyola, ens donava un alè d’esperança. Clar que tampoc tenia gaire seny i massa pocs anys per entendre de les maldats del grans, ni de les llargues urpes del poder que regeix el món en global. No era prou gran, però tampoc prou petita per viure en la completa ignorància.
Així és que vaig iniciar com molts un camí de transformacions personals, gràcies a la curiositat, els companys de feina i d’ofici, i els grupets que parlaven de política, per passar a l’acció a la meva manera, que tothom escull una mica el seu camí. Jo anava a les trobades del PSAN i estava en un grup ecologista i antinuclear. Temps d’il·lusió quan et creus que el món pot canviar, i que ens ha de dur a un altre futur...ai...
Confesso que aquest canvi radical em va fer deixar pel camí un matrimoni fet massa aviat i sense pensar (qui ets amb 20 anyets?) Ell era, (és) fill de militar i obrir els ulls em va fer donar un gir de 180º a la meva vida. Confesso que m’ho vaig passar molt malament, però que com més anaven maldades, més clar tenia el camí. I confesso també que això a molts ens va fer forts, ens va fer créixer, ens va donar un esperit que ara no veig gairebé enlloc.
Els qui van viure aquells dies amb més anys que no pas jo, han seguit camins diversos. Uns tenen ara paper polític, però no són els que eren. Altres han deixat tota una filosofia pel camí, pensant que quan et fas gran, tot es veu d’una altra manera. Molts no es van plantejar gaire res i així han seguit. Molts ja no hi són.
Faig números i quelcom no em quadra. Intento esbrinar, penso i busco raons a la manca de reacció de tants milers de persones a la situació social del país/Europa/món en general. I no me’n surto.
On sou els qui heu de prendre el relleu? On és la nova fornada d’inconformistes? On són els nous constructors d'un món millor? On hem deixat l’esperit de poble, de societat que camina endavant per aconseguir millores per a tothom?
Aquesta fugida enrere no té explicació. No ho entenc. I això em té amargada, decebuda, perplexa. No ho entenc. Ni les notícies de conxorxa mundial ens fan moure? Quan hem deixat de ser aquell grup que es blinda per defensar-se?
Així és que vaig iniciar com molts un camí de transformacions personals, gràcies a la curiositat, els companys de feina i d’ofici, i els grupets que parlaven de política, per passar a l’acció a la meva manera, que tothom escull una mica el seu camí. Jo anava a les trobades del PSAN i estava en un grup ecologista i antinuclear. Temps d’il·lusió quan et creus que el món pot canviar, i que ens ha de dur a un altre futur...ai...
Confesso que aquest canvi radical em va fer deixar pel camí un matrimoni fet massa aviat i sense pensar (qui ets amb 20 anyets?) Ell era, (és) fill de militar i obrir els ulls em va fer donar un gir de 180º a la meva vida. Confesso que m’ho vaig passar molt malament, però que com més anaven maldades, més clar tenia el camí. I confesso també que això a molts ens va fer forts, ens va fer créixer, ens va donar un esperit que ara no veig gairebé enlloc.
Els qui van viure aquells dies amb més anys que no pas jo, han seguit camins diversos. Uns tenen ara paper polític, però no són els que eren. Altres han deixat tota una filosofia pel camí, pensant que quan et fas gran, tot es veu d’una altra manera. Molts no es van plantejar gaire res i així han seguit. Molts ja no hi són.
Faig números i quelcom no em quadra. Intento esbrinar, penso i busco raons a la manca de reacció de tants milers de persones a la situació social del país/Europa/món en general. I no me’n surto.
On sou els qui heu de prendre el relleu? On és la nova fornada d’inconformistes? On són els nous constructors d'un món millor? On hem deixat l’esperit de poble, de societat que camina endavant per aconseguir millores per a tothom?
Aquesta fugida enrere no té explicació. No ho entenc. I això em té amargada, decebuda, perplexa. No ho entenc. Ni les notícies de conxorxa mundial ens fan moure? Quan hem deixat de ser aquell grup que es blinda per defensar-se?
Sempre em retorna aquella frase de l'Eudald Carbonell...encara no som humans...
8 comentaris:
Els que se suposava que haviem de pendre el relleu, uns ens n'em cansat de ser sempre els radicals i no ser escoltats ni per la nostra minoria, d'altres continuen fent debats de quatre dies per no arribar a cap conclusio i continuar a casa criticant-ho tot sense oferir cap solució.
no ets l'unica que no ho enten, estem desesperats de que no funicioni res i no canvii res.
molts s'ha acomodat en el fals benestar que ens han venut i els altres no poden permetre's el luxe de ser gaire radicals perquè els ofega la hipoteca. Encara que no ens ho sembli estem en plena dictadura, perquè no tenim llibertat
Fa 32 anys sabíem que encara no érem humans, però teníem esperances d'arribar a ser-ho. Ara ens estem convertint en una estranya mutació que ens n'allunya. Però tinc la sensació que hi ha habitants en alguna caverna que no estan contaminats, és una sensació només, en tot cas són cavernes molt amagades.
no crec que sigui un problema de relleus, tots som igual de responsables, l'edat no eximeix de responsabilitats, i aquest és un problema de totes les generacions que ara mateix hi som.
a mi em sembla que som massa humans..
Estic totalment d'acord amb el comentari de Lolita Lagarto.
Estimada Zel, si tu que anaves amb el PSAN et sents decebuda i confusa, com creus que em puc sentir jo que anava amb la CNT? Però estic d'acord amb la Lolita Lagarto, no busquem excuses ni responsabilitzem als altres d'alló que tots plegats hem fet malament. Les hipoteques, diuen alguns i perqué compraven? Per qué han sigut tants i tant insolidaris, irresponsables i egoistes que han acceptat pagar vivendes per quatre o cinc vegades el seu valor real? Es que no sabien que estaven alimentant a la bestia? Si tothom s'hagués quedat on era i no haguessin comprat ni un pis, els pisos haurien baixat al preu normal, però clar, lo important era ser propietari al preu que fos. Doncs mireu, jo no soc propietaria, jo tinc 60 anys i encara visc de lloguer (i no de contracte indefinit precisament), i no em sento frustrada perque no necessito "SER PROPIETARIA" per sentir-me una ciutadana de plé dret.
En fin, si és cert que els politics ho han fet de pena, que el capitalisme salvatge s'ha fet fort i ara no hi ha qui pugui amb ell, però TOTS TENIM ALGUNA RESPONSABILITAT i en lloc de fer-nos les victimes i exigir un posicionament a les noves generacions, hauriem de demanar-los perdó per haver-los educat tant malament.
Ho sento, però algú ho havia de dir.
Ah, i deixem de ser tant cregut i reconeixem d'una puta vegada que tot el que fem i desfem és humà, que és una autèntica "desfachatez" que diguem que lo bó és humà i lo que no és bó no és humà, com si la culpa de les nostres bestieses la tinguessin els animals o les plantes... o potser deu?
Estem fotuts,
Sols en queda estalvi, mal que pesi,
I comprar allós que pots pagar, en el seu just valor.
L’oferta i la demanda ha canviat, el resto vindrà per si sol,
qui no ho faci, rabera les seves pròpies conseqüències,
perquè hi ha gent que encara no s’ha donat lo malament que esta tot.
La cap i la fi per la nostre irresponsabilitat.
Un plaer llegir-te
Vivim en un mon totalment indivualitzat perquè les grans manifestacions no serveixen per res.
Publica un comentari a l'entrada