petit conte

S’estava ajaguda al llit, a les fosques. El vent feia moure els xiprers, udolava trist enmig el brancatge. Sabia que sempre li costava dormir, sobretot en aquelles nits fredes d’hivern. D’esma, es va girar altra vegada embolcallant-se amb la flassada.
Un soroll com de quelcom feixuc li va fer obrir els ulls altra vegada. Soroll? Soroll a les golfes. Parà l’orella. De nou el soroll, un cruixit ara.

D’una revolada va sortir del llit i descalça, sense aturar-se a pensar res, (no fos cas que la por la fes recular), va enfilar cap a la cuina, va agafar el bastó de l’avi i s’enfilà per l’estreta escala que duia a les golfes, obrint la porta de bat a bat, bastó enlaire a punt d’estomacar fos qui fos que hi hagués allà dalt.

-Què, tot just ara te’n recordes que no m’has posat la flassada? De res et servirà el bastó, que encara no és de nit.

I el tió va tancar la boca. Encara hi havia requisits que no es deixaria prendre.

Bona diada del tió!