(foto google)El món està ple d’herois. Decideixo veure en positiu la magnitud de la tragèdia.
Acabo d’escoltar una senyora ja gran, explicant la seva raó per participar en el moviment de la revolta a Anglaterra. De fet, n’he sentit uns quants. Però ella, ella m’ha arribat al cor.
Venia a dir que, allà pels 70 i 80, es va lluitar aferrissadament per construir un estat que a nivell social protegís i garantís la vida digne dels treballadors i treballadores que han dedicat tot el seu esforç a construir, al seu torn, un estat millor. Com una serp que es mossega la cua. I que ara, per culpa d’un piló de pomes enverinades, s’ensorren tots els guanys. I que ella no ho acceptarà.
-Jo tinc la meva vellesa coberta, sap? Sóc molt gran. Però i els meus fills? I els fills dels meus fills? No, lluitarem fins al final. Això no és un regal, és un dret.
El que més m’emprenya, és que a posteriori, aquests lladregots en diuen estat de benestar, i ho expliquen com si fòssim una colla de galifardeus que gaudim de drets que de cap manera ens toquen. I parlen de nosaltres, els treballadors. No parlen d’ells, que ja es paguen privadament tot el que els convé amb els seus sous inflats a pleret.
Som nosaltres els qui hem de renunciar a les prestacions bàsiques que un govern, un estat ha de garantir si vol pau social? Doncs no. No podem ni volem renunciar a res del que ens toca. I si hem de sortir al carrer tots arreu, hi sortirem. S’omplen la boca de com Alemanya viu en estat d’estretor i sous continguts. Que per això se’n surten. El que no ens diuen, és que tot i els seus sous continguts, cobren molt més que nosaltres per la mateixa feina, i que a més, pels seus impostos, reben més a canvi.
Si sentiu a parlar de crisi sistèmica, digue-los que sí, però del sistema de governança i usura dels alts estaments. Tots, del govern a la banca, passant per la justícia. Aquests són els objectius a enderrocar, a ensorrar, si convé a extraditar. I no ens distreuran amb suposats plans de pau per democràcies emergents, que ja sabem que cal donar sortida al negoci de les armes.
Acabo d’escoltar una senyora ja gran, explicant la seva raó per participar en el moviment de la revolta a Anglaterra. De fet, n’he sentit uns quants. Però ella, ella m’ha arribat al cor.
Venia a dir que, allà pels 70 i 80, es va lluitar aferrissadament per construir un estat que a nivell social protegís i garantís la vida digne dels treballadors i treballadores que han dedicat tot el seu esforç a construir, al seu torn, un estat millor. Com una serp que es mossega la cua. I que ara, per culpa d’un piló de pomes enverinades, s’ensorren tots els guanys. I que ella no ho acceptarà.
-Jo tinc la meva vellesa coberta, sap? Sóc molt gran. Però i els meus fills? I els fills dels meus fills? No, lluitarem fins al final. Això no és un regal, és un dret.
El que més m’emprenya, és que a posteriori, aquests lladregots en diuen estat de benestar, i ho expliquen com si fòssim una colla de galifardeus que gaudim de drets que de cap manera ens toquen. I parlen de nosaltres, els treballadors. No parlen d’ells, que ja es paguen privadament tot el que els convé amb els seus sous inflats a pleret.
Som nosaltres els qui hem de renunciar a les prestacions bàsiques que un govern, un estat ha de garantir si vol pau social? Doncs no. No podem ni volem renunciar a res del que ens toca. I si hem de sortir al carrer tots arreu, hi sortirem. S’omplen la boca de com Alemanya viu en estat d’estretor i sous continguts. Que per això se’n surten. El que no ens diuen, és que tot i els seus sous continguts, cobren molt més que nosaltres per la mateixa feina, i que a més, pels seus impostos, reben més a canvi.
Si sentiu a parlar de crisi sistèmica, digue-los que sí, però del sistema de governança i usura dels alts estaments. Tots, del govern a la banca, passant per la justícia. Aquests són els objectius a enderrocar, a ensorrar, si convé a extraditar. I no ens distreuran amb suposats plans de pau per democràcies emergents, que ja sabem que cal donar sortida al negoci de les armes.
4 comentaris:
costarà però al final trobarem algun verí per aquestes rates fastigoses
És una llàstima que paguem els de sempre aquestes coses...
A veure si els despatxen i així ens donen un cop de mà..
El món àrab està demostrant que ja en tenen prou. I nosaltres... salvant les distàncies, quan respondrem? Quan la cosa ja sigui insostenible?
Publica un comentari a l'entrada