Els jocs literaris d'en J.Tibau. El circ

Quan arribaven les diades de santa Creu, a casa esperàvem les fires. Els firaires ens tenien el cor robat, i la flaire de les pomes ensucrades, els cotonets filats de sucre i les ametlles garrapinyades encara ara ens tornen a tots tres a molts anys enrere. El circ sempre el miràvem de lluny, gairebé tota la festa era acostar-se a les gàbies de les feres magres i mig pelades, badar mirant la pell rugosa i penjollada dels elefants, i com que s’hi estaven uns quants dies, veure les bèsties ja era tot un goig. Abans el circ no era fora vila, i amb un passeig hi arribaves, de vegades amb els avis i quasi sempre tornant amb les sabates brutes. I és que fires, pluja i maig eren un paquet que solia venir acompanyat de ferum de fum de les caravanes, de brutícia per terra, de coco ple de mosques i de xurros oleiats i refregits.
El pare era fora sovint, feia “províncies” amb el camió. La mare poc en sabia de quan i com arribaria. Mestra en fer equilibris amb quatre rals, sempre tenia un raconet per un parell de capricis els dies dels firaires. Tant era que no hagués menjat carn aquelles setmanes, un petit moment de joia ens l’havia de donar. Eren dies d’estrenar primavera, que la tieta modista ens feia un vestidet de retalls comprat a plaça a bon preu, eren preludis de bon temps i de cavalcades, de llençar flors i confetti, de fer festa a l’escola.
Cadascun de nosaltres feia la seva tria. A mi m’agradaven “les barques”, que havies d’empényer amb el cos per tal que es gronxessin. Els meus somnis dalt de la barca, dreta i valenta com el “Capitán Trueno”, sempre eren curts i ben aviat tocava baixar. Els meus germans solien pujar a les cadires voladores. Amb sort, podíem pescar alguna tortuga, viva, ben viva, amb una tofa de pega a la closca a la qual havien enganxat una mena de ganxot on mirar d’encertar l’anella de la canya.
Algun dia hi vam entrar al circ. Però l’únic record que en tinc és la gran moguda dels utillers posant tanques i més tanques, assegurant amb claus i martells un passadís per on, de cop i volta, entraven uns lleons rugint pels cops de fuet del domador. I recordo també que el domador era per mi més estrany que no pas les feres. I l’olor, aquella ferum de suor i fems, barrejada amb colònia de pela i cinc. I evidentment, el meu malson, sempre tenia pipí en el moment més incòmode, quan era difícil sortir, quan érem enmig de la gent, quan sabia que, com sempre, faria avergonyir la meva mare.