endreçant el cap

Recomposao les peces del meu trencaclosques, mentre em passejo per la classe buida. Cap rialla, cap reclam cap nen.

No hi ha res més trist i desencisador que una escola buida. T'adones que, sota segons quina mirada, podria ser un escenari preparat per l'ensinistrament. Taules i cadires ben posades, pilons de llibres tancats, adormits en els prestatges o desats de qualsevol manera a l'abast de mans menudes.

Vaig llençant papers, sense mirar-los gaire, diuen que tinc el mal vici de guardar-ho tot, i procuro de no apilonar més, llenço doncs.

Hi ha troballes que em recorden d'altres grups, d'altres infants que ja han crescut. Deso.

Però hi ha un lloc on a cada volta m'aturo. El darrer lloc que ocupava l'A. El sento, el veig, el penso.

Amb ben poques criatures m'he hagut de forçar a estimar. Sé que sona malament, però no em fa res dir-ho, que el primer pas va ser reconéixer que per les vies habituals no me'n sortiria, ni ell tampoc. I ell era el feble, en aquest món escolar que tenim, finalment la força la té el mestre.

Si hi ha un tarannà difícil, dur, un repte amb cames, aquest és l'A. I és que estimar-me un infant no em costa gens, sóc una mica lloca, i de seguida em sembla que són mig meus. Però ell és diferent, per això, he hagut d'aprendre a ser cega a moltes de les coses que fa i estimar per fer sortir l'altre jo mateix que tots duem dins. Ell, però, el tenia molt amagat, aquest altre "A", aquest que és realment qui és ell, no pas el que sembla. Gosaria dir que ni ell mateix se'l sabia.

Ha sigut tot un gran repte.

Hi penso, perquè hauré de reprendre'l quan siguem de nou a classe, hi penso perquè no vull oblidar com me l'estimo, hi penso, perquè el sento quan se m'abraça arran de malucs, la seva barbeta a la meva panxa, mirant-me als ulls (amics!) encara que, mentre endreço, ell no deu pas pensar en mi.