A l’època dels quatre, jugàvem als quatre cantons,
sota un cel gairebé fosc,
en les nits d’estiu de la Tarraco antiga,
mentre les sitges plenes de gra
omplien l’aire de perfums i l’aigua
s’atebiava, clara, mirall de lluna.
Erem infants sense malures, i trepitjàvem ferm
les lloses planes de llicorella
jugant als quatre cantons, però n’érem cinc...
(visiteu La Roda Poètica del juliol, això si us agraden els poetes de pa sucat amb oli...)
2 comentaris:
Jo també vull ser poesia!
Em falten referents, no sé quin és el joc dels quatre cantons.
M'ha fet gràcia que parlis de les lloses planes de LLicorella. No fa gaire vaig escriure un relat que es diu "Lloses de llicorella a la Vil·la dels coloms".
Un gran blog!
Publica un comentari a l'entrada