felicitats mama!

Avui en fa 80. Tinc una mare com una casa de pagès. Ferma, treballadora, tossuda com una mula (a qui m'assemblo, eh, eh?...vull dir de tossuda!) Aqueses fotos són de l'any passat, celebrant els seus 79 i els 50 del meu germà, que no suporta els aniversaris...però creu a la mama, tu diràs!

Ens queda ella, el nostre pal de paller, pateix per tots i a tots alliçona, però gràcies al seu tarannà, som com som, i ens mantenim units... i tanta colla, no podem amb ella! Fa més feina que qualsevol de nosaltres, petitona i inquieta, no para! Quin caràcter, senyor, quin geni!

La mamma!, sí, s'ha de dir així, la mamma, que podria passar per italiana...ja podem ser 18 a taula, que ella organitza el cant de "cumpleaños felís", amb un esgarip de veu cada cop més alt, i ni se t'acudixi de canviar la lletra, que ha de ser "cumpleaños felís", que ella, tot sigui pels seus daixonses, ha de seguir el "madrit" entre una colla de culés declarats, que ens ha de parlar com una acèrrima dretana, quan a casa tots som d'esquerra més cap a l'esquerra, que "si el teu avi, nena et sentís...amb la por que li feien les guerres, i vosaltres ja la faríeu..." i calla o ignora que si l'avi tenia por era per haver estat en un camp empresonat durant la guerra, pels feixistes...

I vinga, fot-li, una contra tots, contra el món si cal, mentre més tard diu que ella escolta tothom, i li agrada d'aprendre de tothom, i al cap de no res, diu "tota la vida he sigut així i no em fareu canviar", i doncs, fot-li altra vegada...

Som una família així, encara que no ens vingui gaire de gust, es fa, s'ha de fer, ho diu la mama! Avui, els seus 80, els enlaira orgullosa com si ens hagués d'enterrar a tots, que s'ha de celebrar, què coi, caigui qui caigui, que ella mana encara molt, però molt, eh?

I haurem de seguir-la tot rient per sota el nas el "cumpleaños felís", mentre els néts i nétes s'ofeguen de riure i es miren, però tots se l'estimen i li diuen a tot sí, àvia, que quan s'enfada tremolem...encar, recordant quan ens corria al darrere amb l'espardenya a la mà!
Què farem quan no hi sigui? No vull ni pensar-ho. Ella sola se les ha empescat per seguir endavant sense el papa, i sembla que encara hi sigui, perquè fem com fèiem. I després, què farem?

Em sembla que seguirem així, ja se n'ha encarregat prou amb tots aquests anys de "cumpleaños felises" per qui toqui...