100 anys de Valor

Les Rondalles.
ELS ENGANYS DE LES DONES.
Conten que a Santa Pola hi havia tres matrimonis, veïns i amics de tota la vida. Els marits, Vicent, Toni, i Joan, eren molt bons homes, però poc espavilats. Les dones, Pepa, Teresa i Loreto, un dia que es van reunir, i xerrant que estaven, Pepa va dir:
—Xiques, podríem donar un premi a qui fera al seu marit la burla més gran. De segur, que el premi me'l emportava jo.
—Tu? Ben poc coneixes el meu home —feia Teresa—, jo seria capaç de fer-li creure que s'ha mort.
—I jo— replicava Pepa, que havia iniciat el tema—, al meu Vicent el marejaria tant que no sabria ni on para sa casa.
—Doncs jo —digué Loreto—, el meu home el faria passejar-se tot nu, "en curiós", per mig del poble.
I es posaren a riure totes tres. Quan arriba Vicent a casa es troba a la seua dona que feia la malalta i el va enviar al boticari a per la medicina que prenia sempre. Mentrestant, la seua dona agafà un cartell que deia Barberia i el posà damunt la porta i amb una cortina nova.
Quan arriba el seu marit i va veure això es va estranyar i va tirar cap a dalt, i després cap avall, pegant voltes fins que la dona va traure el cartell, i va aconseguir entrar a sa casa. La dona quan el va veure li va dir de tot, però amb gran esforç aguantant-se les rialles.
Ben a prop, Toni i Teresa, sopaven tranquil•lament quan, de sobte, la dona comença a plorar i a fer crits.
—Ai, Senyor, quina desgràcia! Que el meu home s'ha mort?
—Qui s'ha mort? —s'estranyà el marit.
—Tu! Tu!—insistia la dona.
La dona l'agarra pel braç, el fica al llit, li posa els braços sobre el pit i li encasta una estampa de la Mare de Déu entre els dits. Mentre a casa de Joan i Loreto, quan arriba el marit a casa, la dona l'esperava vestida de dol.
—Joan, vine a vestir-te, posa't la jaqueta i els pantalons, que anem al vetlatori del teu amic.
—Però, qui s'ha mort?
—El teu amic Toni.
Ella tota disposta, se l'emporta a l'habitació per ajudar-lo a despullar-se. I quan l'home era tot nu, li diu:—Hala, anem, que ens esperen.
—Però, xica, si no vaig vestit. Com vols que isca "en curiós"?
—Si que vas vestit, que portes la roba nova, el que fa és que no la veus a causa dels nervis. Vinga, afanya't, que ens trobaran a faltar.
I la dona se'l endugué tot nu al carrer. Quan arriben a casa de Toni, Teresa plorava com una magdalena. I Joan que es passeja per tota la cambra sense roba, fins que el mort que s'adona, va dir:
—Xe, Joan, si no fóra perquè estic mort, jo diria que vas "en curiós".
Les dones esclataren a riure amb grans crits, aleshores els marits vegeren l'engany. Però encara que es van enfadar, finalment feren les paus.
Catacric catacrac, conte contat, conte acabat

L'entrevista que diu molt d'ell (fragment)

—És veritat que al voltant del deu anys va intentar escriure ja la seua primera novel·la a la qual, fins i tot, va posar per títol El secret del castell?

—Als nou anys jo ja hi tenia la il·lusió. En vaig escriure tres capítols. Recorde que hi vaig posar uns personatges en un poble que vaig llegir en el mapa d'Espanya que es deia Treviño i estava en el nord i això em va il·lusionar a mi de minyó, mira si és cosa de poc coneixement! I al final el personatge va fer un viatge a Itàlia i ja no el vaig fer tornar a Treviño... Però el meu pare em seguia animant.

—És cert que la seua primera narració publicada ho va ser en castellà, el 1926?

—La primera que vaig publicar va ser L'experiment de Strolowickz. Me'l van publicar a Elx. Després vaig escriure L'aventura de Franz Lietzen i me la publicaren en el Camí.

—El divuit de juliol del 36 es van perdre moltes il·lusions. A vostè a més a més, se li va perdre l'original d'una novel·la que mai no ha estat possible llegir. Com va ocórrer això?

—Era la primera novel·la acabada. Es deia El misteri de Canadian. El tren on anava l'exemplar de la novel·la va ser bombardejat i es va cremar.

—Qui són, acabada la guerra, els seus mestres de llengua?

—Josep Giner va donar-me classes de filologia catalana, d'ensenyar-me llatí i gramàtica històrica. Fou decisiu en la meva formació, em va comunicar amb Joan Coromines. Carles Salvador també em va influir, tant que em va fer com ell era: un autèntic fabrista.

—Finalment, l'any 1960 veu vostè publicada la seua novel·la L'ambició d'Aleix. És cert que va trigar deu anys a passar la censura?

—La censura era més rígida en els temes amorosos que en els polítics... què podia passar amb una novel·la on s'esdevenia un adulteri?

—En la seua opinió, quan naix el blaverisme i impulsat per qui?

—El blaverisme és un secessionisme lingüístic que acabaria amb la desaparició del valencià. És la nova ofensiva de la dreta per acabar amb la llengua... Volen fer analfabet el nostre poble separant-lo de la ciència filològica, de la Universitat, reduint-lo a un populisme inculte sense afany de superació.

(Rosa Serrano. Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor. València: Tàndem, 1995)

Per molts anys de recordar Valor, amb el valor de no perdre les arrels.