12 d’agost 2011

document desclassificat

L’any 2.007, vaja, el curs 2.006/2.007, va ser un any de traca i mocador, però no pas en alegries, més aviat en acumulació de frustracions i tristeses. Moltes d’elles tenien relació amb el meu noi petit, ara ja un homenàs, el meu sol, amb la nostra nova vida, tot i que sempre ens barallarem, (i és que ens assemblem massa). Ara no és moment de parlar del meu altre sol, que amb el gran he après d’altres coses, però diferents. Em vaig adonar de com pot ser de cruel la vida escolar per alguns nois, com poden ser foragitats i menystinguts, i com, moltes vegades, les normes globals i indiferenciades, desnormativitzen (i els diuen exclosos) i allunyen del camí moltes persones.

Gràcies a aquells durs temps, em vaig conéixer i entendre a mi mateixa a través d’ell, la meva natural hiperactivitat, més aviat amb dominància d’inèrcia i frustració davant els obstacles, tendent a quedar bloquejada encetant moltes, massa coses alhora i no acabar-ne cap, incapaç de donar solucions a problemes domèstics de cada dia, mentre en d’altres aspectes, (m’està lleig dir-ho) me’n sortia de nassos, i amb una visió de perspectiva de determinats problemes que ja voldrien molts tenir. Però, ai las, el camí, la seqüenciació sempre em fallava. Llavors vaig fer dues coses. Una obrir el blog. L’altra, començar psicopedagogia.

L’una m’ha servit per aprendre que ningú és el melic del món, i que, en tot cas, hi ha molts melics bessons, semblants, diferents, contraposats, però tots tenen veu. I quantes persones i pensaments únics i meravellosos he gaudit! I quants problemes de cada dia he seguit com si fossin meus! Me n’alegro tant...per això, em sembla, encara som/sóc aquí...

L’altra em va servir per posar ordre al meu cap, per entendre, estructurar i fer millor ús de les estratègies de treball i relació a l’escola, per fonamentar una manera de fer que sovint em funciona, per entendre que no he descobert res, senzillament he arribat via pràctica a fer ús i mètode de treball del que molts teòrics argumenten en paper. Maneres semblants o diferents, sempre a partir del que la meva percepció em diu, mirant d’escoltar i estimar, de respectar i ajudar, i després un/una sap que sempre es pot fer més, però la honestedat i la comunicació han fet tirar endavant situacions que podien haver esdevingut desastroses.

Desclassifico, perquè? És com respondre a com vaig obrir el blog. Els fets que m'han enriquit i fet créixer gràcies a ensopegar i gairebé arribar a l'UVI dels estats mentals. Conéixer, saber com sóc i els meus punts febles, i a través d'això, créixer i entendre els altres. I això, amb els infants, en el dia a dia, em funciona, ara, amb els adults...vaja, més val no parlar-ne gaire.

4 comentaris:

gatot ha dit...

els adults hem anat confeccionant -perfeccionant, potser?- un ego menys natural que el dels infants; aprenem a disfressar-lo d'independència personal, de dignitat, d'orgull, de tants sentiments que poden o podrien ser positius però que, disfressant la pròpia irresponsabilitat, no fan res més que alimentar el propi egoisme i les pròpies febleses.

I si un ho fa amb ell mateix és la seva decisió. Però quan aquesta actitud repercuteix en els altres... llavors, tenim un conflicte.

Penso que tots/es estem poc acostumats a plantejar-nos el que tenim de bo i el que tenim de menys bo. Fa mandra fer-ho. I fa por. Però només és un primer pas. Després hem de decidir què fem amb el que sabem que és menys bo. I sovint, no tenim eines.

Una abraçada. (virtual encara)

Montse ha dit...

Ai, Zeeeeeeel, Zeeeeeel, que dius coses que jo penso, que jo sento, que jo...

ai, Zel, com ens entenem!!!!!!

onatge ha dit...

Hola zel comparteixo i trobo molt interessants els punts de vista que esmentes. Com tu molt bé dius: "ningú no és el mèlic del món", i tanta gent que viu mirant-se el mèlic, de vegades països sencers...

Des del far una abraçada.
onatge


(no he estat capaç de trobar el teu correu, i et vull enviar una cosa i dir-te'n una altra...)

Carles Casanovas ha dit...

Bon dia Zel, no hi ha ningú que sigui el melic del mon, però és bó de tant en tant mirar-s'el i gaudir de les propies inperfeccions que condicionen la nostra conducta...i la dels altres.