document desclassificat

L’any 2.007, vaja, el curs 2.006/2.007, va ser un any de traca i mocador, però no pas en alegries, més aviat en acumulació de frustracions i tristeses. Moltes d’elles tenien relació amb el meu noi petit, ara ja un homenàs, el meu sol, amb la nostra nova vida, tot i que sempre ens barallarem, (i és que ens assemblem massa). Ara no és moment de parlar del meu altre sol, que amb el gran he après d’altres coses, però diferents. Em vaig adonar de com pot ser de cruel la vida escolar per alguns nois, com poden ser foragitats i menystinguts, i com, moltes vegades, les normes globals i indiferenciades, desnormativitzen (i els diuen exclosos) i allunyen del camí moltes persones.

Gràcies a aquells durs temps, em vaig conéixer i entendre a mi mateixa a través d’ell, la meva natural hiperactivitat, més aviat amb dominància d’inèrcia i frustració davant els obstacles, tendent a quedar bloquejada encetant moltes, massa coses alhora i no acabar-ne cap, incapaç de donar solucions a problemes domèstics de cada dia, mentre en d’altres aspectes, (m’està lleig dir-ho) me’n sortia de nassos, i amb una visió de perspectiva de determinats problemes que ja voldrien molts tenir. Però, ai las, el camí, la seqüenciació sempre em fallava. Llavors vaig fer dues coses. Una obrir el blog. L’altra, començar psicopedagogia.

L’una m’ha servit per aprendre que ningú és el melic del món, i que, en tot cas, hi ha molts melics bessons, semblants, diferents, contraposats, però tots tenen veu. I quantes persones i pensaments únics i meravellosos he gaudit! I quants problemes de cada dia he seguit com si fossin meus! Me n’alegro tant...per això, em sembla, encara som/sóc aquí...

L’altra em va servir per posar ordre al meu cap, per entendre, estructurar i fer millor ús de les estratègies de treball i relació a l’escola, per fonamentar una manera de fer que sovint em funciona, per entendre que no he descobert res, senzillament he arribat via pràctica a fer ús i mètode de treball del que molts teòrics argumenten en paper. Maneres semblants o diferents, sempre a partir del que la meva percepció em diu, mirant d’escoltar i estimar, de respectar i ajudar, i després un/una sap que sempre es pot fer més, però la honestedat i la comunicació han fet tirar endavant situacions que podien haver esdevingut desastroses.

Desclassifico, perquè? És com respondre a com vaig obrir el blog. Els fets que m'han enriquit i fet créixer gràcies a ensopegar i gairebé arribar a l'UVI dels estats mentals. Conéixer, saber com sóc i els meus punts febles, i a través d'això, créixer i entendre els altres. I això, amb els infants, en el dia a dia, em funciona, ara, amb els adults...vaja, més val no parlar-ne gaire.