no he caminat per cap desert cert,
el meu desert no és estèril, no,
encara és prou fèrtil, i l'adoben
sovint, unes certeses amoroses
de qui em coneix i conec
ens acceptem així, com som...
fins fa poc encara una tènue rosada
ens mullava la llengua al matí
ara són arenes soltes que amenacen
d'engolir-nos, però, bo i baixant
no deixem de somiar
encara esperem que, si de cas un dia
arribem al rocam,
trobarem la font de l'eterna esperança
i qui sap,
potser un horitzó de mar i cel
unes petxines i uns xiprers
que ens retornin a casa
de moment, ens hem tret les sabates
i esperem...
(preparem Dalí amb els nens, i m'he mirat la meitat de la seva obra, sorpresa!)
7 comentaris:
Doncs jo crec que el mestre empordanès no faria pas cap lleig a aquestes boniques paraules!
M'agrada la idea d'apropar Dalí als nens.
Em fas enveja, Zel.
Hi ha vídeos molt bons sobre el personatge de Dalí. No sé si ho tens permés a l'aula de posar-ne algun...
Que vols que et digui jo de Dali? ... Però el que si et dire és que m'han agradat molt els teus versos, estan plens d'esperança i això costa molt.
Esperar en aquest paisatge tan nostre ... tornar a casa de nou pot tenir molts significats.
Bona tarda Zel.
SuperZel,
La poesia és maca. Dóna esperança com diu el Pere (més tenint en compte que avui és dilluns i uf, de vegades costa).
Enhorabona pel premi, bandida.
Qui sap què ens espera més enllà del rocam?
L'únic cert és que no podem deixar que la sorra se'ns empassi.
salutacions cordials i surrealistes
Seria bo que obríssim una mica més l´angle visual i no ens quedéssim només amb el Dalí de les xarlotades i l´Avida Dollars. Dalí-home i Dalí artista, sobretot escriptor, és interesantíssim de conèixer.
Segur, Zel, que tu sabràs transmetre-ho als teus reis de la millor manera.
No hi ha certeses en cap desert, qualsevol camí està bastit d'incerteses però seguim caminant. M'afig al que diu País secret.
Publica un comentari a l'entrada