Acceptar que ens oprimeixin, acaba fent-nos còmplices.
Ser covards, en el fons, és un consentiment.
Podríem dir que hi ha certa solidaritat i participació vergonyosa entre els governs que ho fan malament, que fan mal amb les seves males accions i el poble, les persones que els ho deixem fer. (adaptació d’una cita coneguda)
En aquest cas, no cal implorar cap déu.
Les accions han de ser nostres. Abans ens deien que es “pecava” per acció, o per omissió. No podem seguir acceptant tanta ignomínia. Per nosaltres i pels qui estan pitjor encara, pels que vindran.
Cal doncs, ser valents i passar a l’acció.
Ser covards, en el fons, és un consentiment.
Podríem dir que hi ha certa solidaritat i participació vergonyosa entre els governs que ho fan malament, que fan mal amb les seves males accions i el poble, les persones que els ho deixem fer. (adaptació d’una cita coneguda)
En aquest cas, no cal implorar cap déu.
Les accions han de ser nostres. Abans ens deien que es “pecava” per acció, o per omissió. No podem seguir acceptant tanta ignomínia. Per nosaltres i pels qui estan pitjor encara, pels que vindran.
Cal doncs, ser valents i passar a l’acció.
3 comentaris:
Tota la raó! jo encara no sé que fem callats, parlant amb veu baixa..... passar a l'acció potser suposaria arriscar-se a rebre un parell d'òsties, però si no ho fem ens fotran fins i tot el pa de cada dia.
Tant si hi són com si no, nosaltres hem d´anar endevant, no tans sols amb paraules, en fets també.
Aquesta imatge m'ha inspirat un apunt al blog:
http://jmtibau.blogspot.com.es/2012/08/esperant.html
Publica un comentari a l'entrada