al·legoria, avancem cap a la independència

enlluerna el cel blau, tan blau
raspallat pel vent furient que s’enduu malures
la mar s’arrissa, s’enfurisma sola
empesa sense treva, ressona un soroll brau
mentra colpeja, i esmicola
el rocam que llepa, sovint amb cura
i molta més pau...
no pas avui, inici de setembre
que ens promet desfermar forces tel·lúriques
fins ara desconegudes
qui sap quantes onades envairan carrers i places
en un gran xoc de forces i fermesa congriarem tempestes,
hem alletat tants greuges que ja no ens queda suc
però sempre hi ha alè per percaçar un nou ordre
que el vell és tan podrit que la ferum empesta
de nord a sud la terra
i la volem neta, lliure, nostra, i poder
-com diu el poeta-
alçar amb orgull la testa