Torno a fer la bleda. Si és que sóc una creu grossa. He vist el gruix de gent a l'entrada. Petons, petonets, -què, com has passat l'estiu?- -no ens hem vist cap dia!- que morena estàs!-tu t'has aprimat oi?- I així escoltes, (no m'ho diuen a mi, jo passo de puntetes, sense mirar ningú en concret), només amb un bon dia global a qui el senti. Pujo les escales cap a la sala de la cafetera. Cony, no hi ha cafè. LLavors penso, -ah, calla, l'IVA!-
Em poso les ulleres, així no es veu tant la llàgrima traïdora. Més holes que no em veig amb cor de correspondre afectuosament. No sé fer comèdia, quan estic així.
Per casualitat, entro a la que serà la meva aula. Un munt de coses que no han volgut de la que era la meva, són a terra, deixades de qualsevol manera, fins i tot una petita lleixa metàl·lica que es veu que no hi quedava bé.
I clar, miro i trobo coses que no són meves, les agafo i vaig a retornar-les a la que era, repeteixo, la meva classe. Òndia, si em punxen no em treuen sang. Pintada de dalt a baix, taules noves que jo demanava de feia anys, sense cap taca d'humitat enlloc, com d'estrena.
Deixo els llibres i me'n torno a l'espai que, des d'ara, anomenaré la deixalleria. El meu drap de pols m'hi he fet escriure ET. Em toquen taules de rebuig, de les que tenia abans, i la pila de material per triar. Altra vegada, després de molts matins de juliol pencant com una desgraciada.
Cap de les meves col·legues de cicle m'ha dit res. Jo tampoc. Algú em diu -et veuen així i no saben què dir- No, normalment, els qui tenen alguna raó amagada, callen. No sóc pas tonta del tot. M'he de replantejar moltes coses. La meva manera de treballar xoca amb certa/força gent.
Però jo no ho sé fer de cap altra manera. Jo he d'aprendre, créixer, viure, experimentar, parlar i ser amb ells. He de saber els seus punts forts per ajudar-los a enfortir els febles, els he de donar fins la darrera energia que tinc per aconseguir que sàpiguen que poden fer el que es proposin, els he d'acompanyar en la seva maduració, mentre anem fent el que la llei, el seny i el món demana. De les formalitats, ja se'n surten sols, quan les entenen.
13 comentaris:
No sembla gens un començament lluït, aquest teu, Zel. A veure si amb una micona d'energia de la bona les coses es redrecen...
Avui veus el costat dolent, però segur que li trobaràs el costat bo en quatre dies, quan tinguis nens, clar!
I sobretot, sobretot, els que li trobaran el costat bo seran ells, els teus nens. Ja t'ho vaig dir al Juliol. Estic conveçudíssima que ells han fet sort.
Jo com que havia fet una feina que més o menys es podria assemblar a la que ens vas dir que faràs, m'ho puc imaginar molt bé.
Lo mío ha sido bastante parecido, y la verdad, después de tantísimos años, una ya está harta de las comedias, y de que te quieran encasquetar todos los marrones! Hoy he tenido que poner "Kopeta betza", enfandarme un poco, seria, muy seria...
Y el viernes los locos bajitos (en mi caso, algun@s mucho más alt@s que yo). Sokorroooooo!
Ánimo y hala, que nosotras podemos! Qué remedio no?
Petons, molts petons, maca!
;)
enhorabona per les taules noves!
Em sap greu, veure´t tan ensopida, però després de desterrar-te, potser és normal.
Procura, sé que és difícil, buscar-hi quelcom positiu (ja sé que no hi és), però tot un curs és molt llarg.
Ànims!!!
Pons, que les taules noves, no són per la seva aula!!!!
El dia a dia et dirà que vas pel bon camí i potser l'enveja fa d'alguns comportaments. No val la pena Zel.
Molts ànims!
Benvolguda ambaixadora Zel,
soc l'agregat bogardià del destacament de Les Medes. Espero instruccions per si cal defensar per mar les nostres Illes.
Passa per can Bogarde i fica cullerada.
Als teus peus, ambaixadora Zel!
Zel te'n sortiràs i ho faràs com sempre, amb el cap i amb el cor, segur!
D'això se'n diu un començament dur... però s'ha de saber mirar el canto positiu, treure forces d'allà on siguin. ànims!!!
Una abraçada.
Zel, és molt fàcil, només has de fer el que has fet sempre i com ho saps fer.......emprenya molt, però més emprenyarà als qui t'hi han posat.
Amb dos pebrots i endavant.
Per desgràcia, en molts llocs de treball no es valora als que ho fan bé, sinó als més pilotes o llepaculs. I l'enveja acaba de fer la resta i no poden permetre que ho tinguis fàcil. Són situacions que cansen, però la feina, diuen, la fan els cansats.
Des de la distància només et puc desitjar ànims i que puguis fer mínimament la eva gran feina.
Ahhhhhh! Els educadors i educadores vocacionals no haurien d'estar aprenent a créixer, viure,...que de feina ja en tenen i amb ganes de fer-la.
Només et desitjo molts ànims, que trobis desseguida el teu lloc i et sentis créixer de nou ensenyant i educant.
Una abraçada!
...i a tirar endavant, que vagi bé.
Petons
Publica un comentari a l'entrada