Floreixen paraigües pels camins de la tarda
i es desdibuixen les formes
darrera el tel dels meus ulls humits
plou, plouen llàgrimes,
tracen senders en la pell ja cansada
cansada de veure misèria i tristor
pels camins de les tardes
i pena, abandó, i plouen les llàgrimes
segueixen els solcs, com camins de la tarda
però encara tinc una flor per regalar i regalar-me
que dibuixa un somriure, però aquest neix a l’alba
i segueixo el teu pas pels camins de la tarda...
(una col·laboració a Itineràncies Poétiques)
3 comentaris:
Quin somriure més maco, ple de vida!. Vida innocent i neta, que ens recorda que encara hem de lluitar per ells.
Paraules sentides, bona aportació.
Aferrades.
Sempre tindràs flors per regalar.
Un somriure innocent en el camp de batalla.
M'has commogut.
Publica un comentari a l'entrada