ací teniu el flequer que feia taaaaanta por, ( i 8)

L’endemà, en Jan va anar a escola. Ni amb la cara més pansida  va convéncer la mare de fer el ronso i quedar-se al llit.

-No cal que botzinis, Jan. I no siguis cançoner, que qui arribarà tard a escola seràs tu. Agafa una llesca de pa i un tros de cuixot per esmorzar i deixa els llençols en fonya. Ah, i sobretot, quan surtis d’estudi, passa per la fleca. M’has de demostrar que ets un noi entenimentat.

Pobret. Tot el dia comptant mosques amb el senyor Amadeu al cap. Va sortir al pic del dia i, tot capcot cap a la fleca. Caminava desganat, mirant avall, clavant coces a les gleves de terra que hi havia per les margeres, i sense ni saber com, seguint un córrec per trigar més i enganyar la por, es va trobar en un esboranc que havien deixat les darreres pluges. Quan ja es sentia caure, alguna cosa el va prendre pel  gec i l’estira amunt, deixant-lo a terra, sa i estalvi.

Quan es va girar, va veure el senyor Amadeu, que s’ajupia per preguntar-li com estava.

-I doncs, vailet, què feies trescant per aquests viaranys com una cabra feréstega? Sort que havia d’anar al molí a buscar farina, i t’he llucat!

-Jo... es que havia de venir a la fleca i m’he enjogassat i... no m’he entalaiat que em ficava a la margera, i...

-Ai, la canalla de déu! Au, fill, dona’m la mà i anem cap al forn que et donaré la barra més rossa de totes, que avui t’has ben espantat i cal un bon coixi a la panxa.

En Jan es va mirar aquella mà grossassa i peluda que s’estenia, planera i acollidora cap a ell. I llavors va recordar el conte de la mare. I la por. La por dels moixonets. La seva por també.I li va donar la mà al flequer, li va prémer fort.
El senyor Amadeu li anava explicant facècies de quan ell era petit, i fins i tot se li va veure un somriure un xic desdentegat. Tant se val. En Jan es va sentir molt cofoi d’haver vençut la por. O potser la por era debades?