Conte a bocins (5) De com la guilla dóna menjar als moixons

Els dos moixonets es miren esparverats. No piulen. No es mouen.

-Escolteu-me, petits, amb el fred que fa, quedareu tots acandits, si no teniu menjar. Només us volia oferir ca meva, on hi ha escalforeta, i hi tinc els menuts. No m’heu de tenir pas por, us ho ben asseguro.

-No ens entabanaràs pas, animalot! Diu la mare que la mena d’animals peluts i lletjos com tu són perillosos pels moixonets, així que l’esperarem aquí dalt.

-Molt bé, vosaltres mateixos. Ja tornaré cap al tard a veure si us cal alguna cosa.

Pobrissons! O i tant que van esperar. A hora foscana, la mare encara no havia tornat, i migraven de gana, però també de por d’aquella bestiassa, que, com si el fet de pensar-la la fes aparéixer, es va ajupir, tranquil·la, sota el brancam.

-Què, ha tornat la mare?

-No, però ens sembla que ja l’entrelluquem allà, lluny...

-Mireu, petitons, em feu patir. La il·lusió és una cosa i la certesa una altra. Us he dut unes molledes de pa i us les deixaré aquí baix. No em quedaré aquí, no us amoineu, podeu prendre-les quan jo sigui fora. I bona nit que déu us do!

Els moixons, maldaven per no deixar-se véncer per la gana, però, era tant el rau rau que sentien, que, al cap d’una estona, pensant que si havien de morir, era igual de quina manera passés, d’una revolada, primer el més valent, va llançar-se  amb la boca badada a prendre les molledes sucoses que els havia deixat la guilla.

Sí, era una guilla. Rogenca i peluda i amb la cua afuada. Una guillassa!