Com si fugint del poble, les cabòries li poguessin marxar
del cap, en Fidel de cal Maspoch solia furtar un llibre de la calaixera de les
golfes,-allà on dormia un oncle que solia llegir d’amagat- i s’escapolia del
mas quan havia abeurat les bèsties.
Recordava bé les enraonies de la gent del poble pel que feia
a les ruïnes del castell d’Aleran. Era en boca de tothom que l’estada del
senyor, -d’això feia més de mil anys- havia acabat amb una sagnia de la qual no se’n salvà ni dona ni criatura
que hi habitava, en aquells temps de lluites i conquestes. Aleran no havia
deixat bons records a la contrada, més aviat històries poc agradoses amanides
de misteris que, segur, s’havien afegit
als relats amb els anys.
En Fidel, un mosso ferreny i ben plantat, s’havia
encaterinat amb això de l’aprendre de lletra. Saber llegir i escriure, segons
deia la mestressa, assegurava que, de
més gran, no et fessin passar bou per bèstia grossa.
Sol, en aquell paratge de somni, desxifrava poc a poc els
signes dels llibres de l’oncle. Aquella tarda, però, se n’havia endut un que no
havia vist mai abans. Era tot d’un cuir vell i lluent del greix de tantes mans
que el deurien haver tocat.
En Fidel el va obrir, sorprès primer pel relligat, i encara
més pels signes rars... però a ell li ho semblaven gairebé tots! De tant en tant, entre aquells gargots hi
havia dibuixos com sortits de somnis enquimerats de després de les festes de
verema. Girant els fulls gruixuts li va cridar l’atenció el gravat d’una dona amb
els cabells llargs, amb un serrelet damunt d’uns ulls maliciosos, de llavis
molsuts i malucs generosos. Duia una
mena de cosset arrapat, un escot generós i unes calces gairebé com les seves. Ell,
atret per la vivor de la imatge, va posar els dits damunt d’aquells pits,
resseguint-los...
L’endemà, el van veure arribar amb els ulls perduts. Només
recordava una riallada, el vertígen i la boira. Li feia mal tot i es va haver d'enllitar. No va menjar ni beure res durant tres dies.
Va perdre la virginitat dins el llibre, segons li agrada d’explicar ara als qui l’escolten. Només sap que es va trobar en braços d’una tal Alícia. Diu
que, del petons, recorda més les dents
que no pas els llavis i que,- no sap dir quant temps hi va ser- , ella el va foragitar
de mala manera parlant una llengua estranya. Ara diu a tort i a dret que “els
llibres no es toquen”.
13 comentaris:
Caram, no s'ho esperava gens en fidel això, però si recorda més les dents que els llavis, no sé si l'experiència va ser més plaent o dolorosa!
Ostres! quin iuiu que diuen ara, però se'n va sortir amb prou sort i alegria, que ben bé podria haver estat pitjor. Bon relat i ben trobat.
Amb una Alícia de grans dens s'ha m'ha fet una imatge que em fa sentir dolor per el pobre noi, que a sobre no entenia la llengua estranya.
renoi això se'n diu un bon inici a la lectura!!!! ara per sempre lletraferit! molt bo zel!
Bon relat d'una experiència, sorprenentment, iniciàtica.
Quin relat més sorprenent, Zel!
Una experiència trasbalsadora.
Però de debó no us ve cap Alícia així al cap?
Alguna sí que em ve al cap, i no precisament la del país de les meravelles... (això de les dents i de la llengua estranya...)
Potser per això l'oncle llegia d'amagat a les golfes. Coneixia el secret que guardava aquell llibre. Molt bon relat, Zel.
És molt impactant això que perdés la virginitat dins el llibre i encara més l'experiència salvatge que va tenir amb aquesta fera de l'Alícia. Molt bo!
Un gran relat ple de plaer lector.
Carai, és un relat ben original! Alguns llibres tb m'han fet perdre la virginitat, però no pas de manera literal! Bona història
Ja ho deien els capellans, la masturbació produeix bogeria.
Molt bon relat. M'agradat.
Publica un comentari a l'entrada