18 de febrer 2013

Relats Conjunts. Els llibres no es toquen


Com si fugint del poble, les cabòries li poguessin marxar del cap, en Fidel de cal Maspoch solia furtar un llibre de la calaixera de les golfes,-allà on dormia un oncle que solia llegir d’amagat- i s’escapolia del mas quan havia abeurat les bèsties.

Recordava bé les enraonies de la gent del poble pel que feia a les ruïnes del castell d’Aleran. Era en boca de tothom que l’estada del senyor, -d’això feia més de mil anys- havia acabat amb una sagnia  de la qual no se’n salvà ni dona ni criatura que hi habitava, en aquells temps de lluites i conquestes. Aleran no havia deixat bons records a la contrada, més aviat històries poc agradoses amanides de misteris  que, segur, s’havien afegit als relats amb els anys.

En Fidel, un mosso ferreny i ben plantat, s’havia encaterinat amb això de l’aprendre de lletra. Saber llegir i escriure, segons deia la mestressa, assegurava que,  de més gran, no et fessin passar bou per bèstia grossa.

Sol, en aquell paratge de somni, desxifrava poc a poc els signes dels llibres de l’oncle. Aquella tarda, però, se n’havia endut un que no havia vist mai abans. Era tot d’un cuir vell i lluent del greix de tantes mans que el deurien haver tocat.

En Fidel el va obrir, sorprès primer pel relligat, i encara més pels signes rars... però a ell li ho semblaven gairebé tots!  De tant en tant, entre aquells gargots hi havia dibuixos com sortits de somnis enquimerats de després de les festes de verema. Girant els fulls gruixuts li va cridar l’atenció el gravat d’una dona amb els cabells llargs, amb un serrelet damunt d’uns ulls maliciosos, de llavis molsuts i  malucs generosos. Duia una mena de cosset arrapat, un escot generós i unes calces gairebé com les seves. Ell, atret per la vivor de la imatge, va posar els dits damunt d’aquells pits, resseguint-los...

L’endemà, el van veure arribar amb els ulls perduts. Només recordava una riallada, el vertígen i la boira. Li feia mal tot i es va haver d'enllitar. No va menjar ni beure res durant tres dies. 

Va perdre la virginitat dins el llibre, segons li agrada d’explicar ara als qui l’escolten. Només sap que es va trobar en braços d’una tal Alícia. Diu que, del petons,  recorda més les dents que no pas els llavis i que,- no sap dir quant temps hi va ser- , ella el va foragitar de mala manera parlant una llengua estranya. Ara diu a tort i a dret que “els llibres no es toquen”.

13 comentaris:

XeXu ha dit...

Caram, no s'ho esperava gens en fidel això, però si recorda més les dents que els llavis, no sé si l'experiència va ser més plaent o dolorosa!

Ferran d'Armengol ha dit...

Ostres! quin iuiu que diuen ara, però se'n va sortir amb prou sort i alegria, que ben bé podria haver estat pitjor. Bon relat i ben trobat.

joan gasull ha dit...

Amb una Alícia de grans dens s'ha m'ha fet una imatge que em fa sentir dolor per el pobre noi, que a sobre no entenia la llengua estranya.

Elfreelang ha dit...

renoi això se'n diu un bon inici a la lectura!!!! ara per sempre lletraferit! molt bo zel!

Rafel ha dit...

Bon relat d'una experiència, sorprenentment, iniciàtica.

Carme ha dit...

Quin relat més sorprenent, Zel!

Una experiència trasbalsadora.

zel ha dit...

Però de debó no us ve cap Alícia així al cap?

Sícoris ha dit...

Alguna sí que em ve al cap, i no precisament la del país de les meravelles... (això de les dents i de la llengua estranya...)

el paseante ha dit...

Potser per això l'oncle llegia d'amagat a les golfes. Coneixia el secret que guardava aquell llibre. Molt bon relat, Zel.

Sílvia ha dit...

És molt impactant això que perdés la virginitat dins el llibre i encara més l'experiència salvatge que va tenir amb aquesta fera de l'Alícia. Molt bo!

montse ha dit...

Un gran relat ple de plaer lector.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Carai, és un relat ben original! Alguns llibres tb m'han fet perdre la virginitat, però no pas de manera literal! Bona història

Jpmerch ha dit...

Ja ho deien els capellans, la masturbació produeix bogeria.
Molt bon relat. M'agradat.