En els seus somnis, les bèsties el perseguien.
Entre burletes i sornegueres, les
rialles dels tres dracs se li entaforaven per qualsevol escletxa de les imatges
oníriques.
En despertar, prenia les eines, es posava
davant el llenç blanc i qualsevol cosa que imaginava o volia dibuixar, desapareixia
del seu cap, semblava que els pinzells tenien vida pròpia i gargotejaven fora
de control els ninots arrauxats amb les dents ben marcades.
Crestalls com onades, llengües punxants, ulls
de mirada boja i perduda.
Al cap d’un mes es va adonar que allò era
realment una metàfora de la seva vida.
Tot el que hauria mossegat amb ràbia, tot el
que diria amb llengua de serp, tot el que veia encara que no volgués mirar. Un
món enfollit que es menjava les dolceses abans viscudes.
Va deixar els pinzells. Definitivament.
Ara pren dormidina i dibuixa núvols i arbres.
7 comentaris:
que ara dibuixi núvols i arbres en sembla molt bé...però la dormidina és realment tant efectiva contra els malsons?
Ara torna a pintar dolceses, tot i que els dracs encara no estàn dormits.
Molt bo!!
Aferradetes.
la pintura ha agafat fort eh..... ;)
Una ment molt torturada, però res que no es pugui arreglar amb alguna pastilla. Però potser vendrà més obres si mosta el seu dolor, els núvols i els arbres no sé si l'ajudaran.
Bon relat, quan els monstres es mengen els somnis, cal posar-hi remei.
Em temo que la Dormidina només adorm els monstres... podria provar de combatre'ls. Bona història.
Potser no més amaga el cap sota l'ala, però si més no dorm amb més tranquil·litat.
Publica un comentari a l'entrada