alegria compartida

Ahir a la tarda vam fer una mini trobada L'Àngels Sargantana, la Carme i jo.

Va venir així com de cop i volta, un missatge un ja hi som totes d'acord i un pim pam, -demà mateix!, ens vam dir.

Jo ja coneixia l'Àngels, ja havia gaudit del seu gran cor i proximitat, del caliu que dóna, i per molt que us digui, mai trobaré les paraules per definir el seu tarannà. La seva qualitat humana depassa allò que un comunment es troba. Una dona capaç d'enfonsar barreres, crec que si la vida l'hagués dut pel camí de la política, per exemple, ja hauríem sortit de l'embolic. Dic això, perquè poca gent hi ha amb el seu esperit lluitador. Una joia!

I l'altre tresor, la Carme. Què voleu que us expliqui? No sé per on començar. Qui la coneix, ja sap quina mena de poció màgica és per l'esperit. Persones com ella en deuen quedar poques. Transmet una pau, una sensació de benestar emocional, una dolçor... Em sembla que és la millor companyia que hom pot tenir en els moments de neguit. Quan la vaig tenir al costat, jo que sóc molt enganxosa, la vaig abraçar a cor que vols, i allò que la pell transmet, em va fer entendre moltes coses. Una riquesa, una sensació que em dura i em dura, sé que ha sigut potser, la millor de les coses que m'han passat aquest estiu. 

O sigui que, estic amb la llibreta emocional curulla, plena fins dalt.

Gràcies a totes dues! Gràcies a quin sigui dels déus que us ha posat al meu camí!