Blog enllaçat per la independència. Pels qui diuen que mai s'ha prohibit la nostra llengua.(o de com vam començar a parlar patuès)

ELS DECRETS DE NOVA PLANTA I ELS USOS LINGÜÍSTICS DEL SEGLE XVIII

El segle XVIII representa un procés d’inflexió en l’etapa de decadència, ja que en la guerra de Successió pel tron d’Espanya, pel qual competien Carles d’Àustria i Felip d’Anjou, els catalans s’arrengleraren amb aquell primer i foren finalment vençuts després del setge i la caiguda de Barcelona. Els vencedors borbònics aboliren totes les lleis i institucions de Catalunya i promulgaren els Decrets de Nova Planta.

Les conseqüències de la Nova Planta per a l’ús de la llengua catalana foren nombroses:

a) S’imposà, si més no en teoria, l’espanyol com a única llengua oficial.

b) Es tancaren totes les universitats de Catalunya i es creà la de Cervera.

c) Es prohibiren determinats tipus de publicacions populars en català.

d) Una pragmàtica de Carles III imposà l’ensenyament obligatori en espanyol a les escoles (tot i que potser no s’aconseguí de facto).

e) Es prohibiren les representacions teatrals que no fossin en espanyol, etc.

De fet, però, no serà fins al segle XIX que, sota la influència del model d’estat centralitzador eixit de la revolució francesa i de l’imperi napoleònic, moltes d’aquestes prohibicions esdevindran efectives. .I tanmateix, malgrat tot l’aparell jurídic i repressiu de l’estat, el català s’ha mantingut en l’ús oral i espontani com la llengua del poble; no ha estat sinó fins a les grans transformacions econòmiques, demogràfiques i tecnològiques del segle XX –i amb els grans trasbalsos polítics que les han acompanyat–, que ha aparegut la primera generació catalana enterament bilingüe.

Ultra la voluntat de permanència dels seus parlants com a comunitat diferenciada, és evident que el manteniment del català ha estat directament proporcional a la ineficàcia amb que els diversos estats –espanyol, francès, italià– hi han aplicat el pes del seu aparell repressiu. Això explicaria en part la desigualtat en el procés de descatalanització dels diversos territoris.

La decadència de la creació literària, llevat de certes manifestacions populars (romanços, goigs, teatre), la defecció lingüística de les classes dirigents i la subordinació social i política havien conduït a una situació en què mancava un model de referència propi o en què aquesta funció ja no l’acomplia el català, sinó la llengua forastera.

Certament, el català era al final del segle XVIII la llengua quotidiana de la major part de la població, però la pressió cultural sobre aquesta cada dia era més forta i el camí vers la hibridació lingüística i la conversió en un patuès s’havia iniciat.

Ja veieu, que paga la pena saber que, no només ens han fotut els de fora, sinó també la nostra casta dominant, els catalans de "pro", que a canvi d'un bon estatus, es van vendre l'ànima fa moltes desenes d'anys!

Vull tornar a posar aquí el poema de l'any passat.
Fem via!

enlluerna el cel blau, tan blau

raspallat pel vent furient que s’enduu malures

la mar s’arrissa, s’enfurisma sola

empesa sense treva, ressona un soroll brau

mentra colpeja, i esmicola

el rocam que llepa, sovint amb cura

i molta més pau...

no pas avui, inici de setembre

que ens promet desfermar forces tel·lúriques

fins ara desconegudes

qui sap quantes onades envairan carrers i places...

en un gran xoc de forces congriarem tempestes,

hem alletat tants greuges que ja no ens queda suc

però sempe hi ha alè per percaçar un nou ordre

que el vell és tan podrit que la ferum empesta

de nord a sud la terra

i la volem neta, lliure, nostra,  i poder

-com diu el poeta-

alçar amb orgull la testa

(ara ja podeu anar a ca la Sargantana)