tota la vida escoltant les teves cançons, Lluís...

...i em resisteixo a creure que allò d'Ítaca, que a mi sempre m'ha fet plorar, -la cançó, és clar-, seria al final el que t'uniria ni que sigui circumstànscialment, al nostre embolcallat particular president molt honorable sr Mas.

...sí, home, sí, ja sé el que vas dir a Girona, al costat dels altres mutatis mutandis. Però encara se'm fa estrany. Molt. I em sembla que et veig més petit, d'alçada vull dir. Pensa que jo t'he idolatrat i he estirat estaques i he plorat campanades a morts, i m'he enamorat amb tu de tots els mars, i he plorat el núvol blanc, i he ballat a Porrera, i.... no acabaria mai. Ep, que et reconec el compromís, que jo no sé si seria capaç de fer-ho després d'haver-los crucificat públicament manta vegades. Amb raó.

I sí, al meu poble, fa quatre dies, et vaig dir "va, home, torna a agafar la guitarra", tu amb mirada un xic sorruda -ja faig coses, jo,- em deies mentre ens fèiem un xic forçats una "selfie", i jo, curiosament, em vaig sentir més embolcallada amb l'abraçada d'en David Fernández i més propera a la seva senzillesa /calidesa/ claredat.

És que aquest vot barreja  el veig així, mutatis mutandis  (més o menys canviant el que sigui necessari) i de moment  no el puc fer ni el sento meu, ni em resulta del tot creïble l'alegria desbocada i les abraçades i sardanes i agafades de mans tan teatrals. Vaja, que el 27 S no és una costellada d'agermanament, em sembla.

I mira, encara que em castigueu pel meu no saber callar el que penso, aquí he trobat algú que resseguint la història, ha posat història a la meva història (ja  ho sé, ja...)

http://mildimonis.blogspot.com.es/2015/08/el-president-numero-4-deja-vu.html?showComment=1440775825517#c2498828858702431320