Després de voltar i llegir, després de tornar i tornar a perdre'm entre els pilons de blogs que m'agraden i que vaig coneixent, us vull dir que no se què fer. És que hi ha tanta gent que escriuen bé i saben què escriuen, o no tan bé, però hi ha molt sentiment, és a dir que t'hi perds de pur goig de saber què pensen o pateixen o transmeten que... M'he decidit a posar-ne uns quants sense ordre ni concert, o sigui que tan li fa si és el primer o el darrer, m'agraden, aquests i molts més!Buensancho.
Una mostra de pensaments polítics i culturals des de Veneçuela, m'agrada el tarannà que mostra.
Novoyatirarlatoalla.
Per homenatjar dones, conegudes o no, política, humor i ... per propera tot i que lluny físicament, és a Argentina.
Saragatona.
Pel 5+7+5, l'estructura d'un haikú, que fa pensar molt i molt, perquè fa de bon llegir i m'agrada.
Em sembla que aquest és d'aquí!
Les llunes de Miranda.
Digueu-li poètic, digueu-li diferent... un altre viatge a l'interior,
La Pedra...a la Tordera
Per ser un dels primers que vaig llegir, pels apunts de filosofia que és un dels meus punts febles, per parlar una mica de tot, no us perdeu el nom, Pedra Lletraferida.
Así pienso, tu que dices?
He decidit que és un savi, l'he conegut molt tard, però m'hi encanto, molt molt proper i sensible.
Ànima Negra.
Per l'esperit combatiu, per retrobar un espai de lluita amb base.
Ah, mira, no us pensàveu que fòssin tants, eh?
Encara m'agradaria afegir-hi
Amics arbres, arbres amics.
També un dels primers, senzillament per fer de l'ecologia un model proper de viure.
Sentado frente al mundo.
Aquest és per anar-lo llegint, i per la incògnita de no saber com hi vaig arribar!!!
El millor de tot és que, en els preferits de cadascun d'ells, trobes tresors. Vull des d'aquí muntar una especial festassa per tots els que em van encomanar el cuquet, Tondo, Josep Ma, Mossen, Jo mateixa, Anna Tarambana, WaipuJoan i Carolina, Stripper, Barbollaire, Món, Nimué, Té la mà Maria, Justícia Poètica, No caic em tiro, El Ventano, La xica, Metis, Mandarina, Waiting for Godot ... és que sé que me'n deixo un munt, però no acabaria, quedem que ...segueix? Ai, la foto vol dir això, sempre hi ha un vell tronc que t'agombola, vell en experiència, en saber fer, en pensaments, tots sabem quin arbre ens acull.
El millor de tot és que, en els preferits de cadascun d'ells, trobes tresors. Vull des d'aquí muntar una especial festassa per tots els que em van encomanar el cuquet, Tondo, Josep Ma, Mossen, Jo mateixa, Anna Tarambana, WaipuJoan i Carolina, Stripper, Barbollaire, Món, Nimué, Té la mà Maria, Justícia Poètica, No caic em tiro, El Ventano, La xica, Metis, Mandarina, Waiting for Godot ... és que sé que me'n deixo un munt, però no acabaria, quedem que ...segueix? Ai, la foto vol dir això, sempre hi ha un vell tronc que t'agombola, vell en experiència, en saber fer, en pensaments, tots sabem quin arbre ens acull.
10 comentaris:
Gràcies per l'esment, Roser. I si he de parlar de tu, encara que et conec de fa poquíssim, deixa'm destacar de moment la teva sensibilitat, que no guardes per a tu sinó que escampes als altres, i això no es troba fàcilment. Queda dit.
Caram, Roser! Les Pedres no sé pas si arriben a envermellir! El que sí et dic és que per dins són també tendres i sensibles, i tenen un cor com els dels humans, i saben agraïr detalls bells i petits com els teus. Són com petites pedres que t'ajuden a mirar cap amunt i endavant. Gràcies!
P.S.: Et posaré un link al teu blog des del meu ben aviat!
oooh! moltes gràcies! :) m'he posat roja com una magrana però la mar de contenta, això sí...
tu sí que eres bonica! :)
així sigui ... amen o salut ???
Gràcies per la deferència. Entre totes les aportacions fem la xarxa on s'hi enganxen molts somnis i sentiments.
Salut.
Ché,es un HONOR que me alegra el día , la semana y el año....os dedico ,de Francisco Urondo que unió poesía y compromiso político y fué asesinado por la dictadura de Videla , este poema suyo.....con afecto desde Argentina y montada en elnovoyatirarlatoalla.blogdiario.com
LA PATRIA SUICIDADA
Mendoza, 1976.
Desnuda,
descalcita,
mocos largos
andaba la patria en esos días.
Con tu rabia y tu asco
le juraste
“ …darè mi vida para que nada siga igual.”
Y por supuesto, la muerte si hacía falta.
Era Mendoza
y eran los arrullos de la acequia,
las noches de estrellas emparchadas
en un cielo de insoportable transparencia.
Era, tal vez, un día de sol y de algún vino saboreado a la orilla de otro compañero.-
Dicen que fuiste a Mendoza Casi como a un exilio, Casi como a un castigo.
“ Mis errores me salvan.”
. ”Habías dicho.
“No tengo vida interior: afuera está todo lo que amo
y todo lo que me acobarda . ”
Pediste disculpas a los chicos
“ Queridos hijitos”
tan pequeños…
quién sabe qué entendieron.
Allà te rodeó la mala y puta suerte Vestida de carroña y de milico.
Quizàs, como en una película veloz,
pasaron los rostros
los nombres
las señales
que debìas olvidar antes de bajar hasta las catacumbas.
Elegiste no arriesgar,
tragarte el silencio del cianuro
y te les fuiste.-
(Francisco Urondo )
Vaya pues muchas gracias Roser; lo dicho, lo sumo con gratitud y orgullo a los anteriores y seas siempre bienvenida en mi humilde espacio, mientras me sigais leyendo seguiré escribiendo.
Un abrazo desde Venezuela.
Cal cuidar-lo aquest cuquet!!
Mn. passat pels comentaris del meu post "A QUI VOLEU VEURE PER AQUÍ ?"... Hi deixo una proposta per a tú! Jjejejeje
........... això és velocitat!
Molt bé :-0 Capacitat de resposta 10!
Hola Zel! Juraría que yo escribí un mensaje de agradecimiento, y ahora vengo y no lo veo. Pero blogger es así.
Mis humildes gracias por tus conceptos hacia mi blog, que también es tuyo, y mi persona.
Es una motivación muy grande para mi el recibir tan bonitas palabras de tu parte. No hablo nada de catalán, aunque leyendo se entiende un poco, pero allí voy con lo poco que se: Tu est mol maca! ¿que tal? Un beso!
Publica un comentari a l'entrada