19 d’octubre 2007

tempus fugit



De vegades em sembla que sóc com una mena de funnambulista, fent equilibris en un trencadís fil que aguanta vés a saber quin petit déu.
Que em fa ballar el ball que vol, i en qualsevol moment em pot fer caure, o entretenir-se mirant com m'il.lusiono creient que me'n sortiré i no m'estimbaré en un buit desconegut.
Que si està de bones, em posarà un bon coixí i, em seduirà, i em farà creure que la caiguda és dolça, o potser no em deixarà parar, que el ball no em cansa.
Però jo vaig sentint un cert pessigolleig al ventre, conscient que allò que encara m'aguanta està massa tibant, percebo el fràgil nus, i sé que si em moc gaire, cruixirà i es trencarà per un extrem o l'altre.
Pressenteixo que es diverteix, que si el meu ball li agrada, potser aguantarà un dia, un any, o més. No vull que jugui amb mi, però el destí és un senyor cruel, mai m'ha mirat als ulls, i tant li fa què sento. Quan jo no li serveixi, un altre ocuparà el meu lloc. El seu instant és la meva vida.

8 comentaris:

GAVILAN ha dit...

Hermoso!! Porque escribes muy bien (tens cualitats, Roser)y porque demuestra que has comprendido el significado de la Vida: entendiéndola como un misterio a desvelar, una aventura... y no como un problema a resolver, soportar, sobrellevar, etc. que otros muchos enfocan; y no te digo nada de lo del valle de lágrimas... joder con las religiones que cautivan conciencias...
Y haz el favor de recibir los alagos, vale ??
Besos
epi

kukilin ha dit...

Hermoso texto para reflexionar:
El tiempo más de una vez nos juega una mala pasada, a veces el destino pareciera que nos pone a prueba con nuestros proyectos, con nuevas vivencias.
Un fuerte abrazo.

Salvador Guinart ha dit...

Bon dia, aquesta és la resposta que et vaig escriure al meu bloc i que també et reprodueixo aquí. Moltes gràcies i petonets.

"Hola Zel, siguis benvinguda i t'agraeixo la teva intervenció. Espero que les teves prediccions es facin realitat. Moltes gràcies. Si no et fa res, com els amics dels meus amics són també els meus amics, et linko al meu bloc.
Petonets virtuals."

nimue ha dit...

el temps i jo tenim conflictes des de fa molt de temps... sí...

Itf ha dit...

Però potser encara que es trenqui la corda, algú en construirà un altre i podràs pujar-hi a ballar de nou. I potser la nova corda serà millor que l'anterior. Mai se sap.

Salutacions!

rosa ha dit...

és que la vida és això un fil per on caminem,a vegades anant en compte,d'altres corrents sense por....molt eloqüent.

barbollaire ha dit...

Si nina, si...
El que passa és que el meu ja comença a estar molt esfilagarsat...

Però potser és el que toca...I hi han dies que un ho porta, o encaixa millor que d'altres...

Per sort, també ho he de dir, estic envoltats d'altres somriures i mirades clares que em permeten "anar fent"

Un petonet ben dolç, Roser :¬)******

Striper ha dit...

A vegades se dificil fer equilibris veure el abisme i no caure.