tempus fugit

De vegades em sembla que sóc com una mena de funnambulista, fent equilibris en un trencadís fil que aguanta vés a saber quin petit déu.

Que em fa ballar el ball que vol, i en qualsevol moment em pot fer caure, o entretenir-se mirant com m'il.lusiono creient que me'n sortiré i no m'estimbaré en un buit desconegut.

Que si està de bones, em posarà un bon coixí i, em seduirà, i em farà creure que la caiguda és dolça, o potser no em deixarà parar, que el ball no em cansa.

Però jo vaig sentint un cert pessigolleig al ventre, conscient que allò que encara m'aguanta està massa tibant, percebo el fràgil nus, i sé que si em moc gaire, cruixirà i es trencarà per un extrem o l'altre.

Pressenteixo que es diverteix, que si el meu ball li agrada, potser aguantarà un dia, un any, o més. No vull que jugui amb mi, però el destí és un senyor cruel, mai m'ha mirat als ulls, i tant li fa què sento. Quan jo no li serveixi, un altre ocuparà el meu lloc. El seu instant és la meva vida.