Si puc, un dia m'enlairaré buscant horitzons inabastables,
remouré brutícies invisibles que ens ofeguen
treuré restes de metzines que alimenten
mil pluges àcides que ens cremen,
per retornar aquell verd d'ufana fèrtil
a aquest meu món que ara s'engruna
Si puc, retornaré a la pols
Si puc, retornaré a la pols
que sento seca i morta, erma, eixorca...
si puc, i els déus així ho permeten,
esbrinaré què hi ha que ens fa tan necis
que fins als fills neguem la vida
deixant de testimoni mil misèries...
no som capaços d'esbandir el verí que ens corca?
El somni del camí és lúcid.
Els peus segueixen núvols
van sols, desfan tempestes.
5 comentaris:
És teu? En qualsevol cas, és preciós.
Hola Puji, sí, és meu, una inspiració davant dels peus, que també són meus. De tant en tant, escric alguna cosa, però ve quan ve!!!:))
despres ens queixem que hi hagi "polusion" a la "atmosphera" ... accions com la de vos no ens ajuden gens !!! ... salut
Ah! tu també ens vas fer una foto d'identitat podològica! Doncs, d'ara endavant, tots sabem com reconèixer-te lol :))!
Molt bonic, el poema! I els peus, també!
Publica un comentari a l'entrada