11 d’octubre 2007

si puc, un dia

Si puc, un dia m'enlairaré
buscant horitzons inabastables,
remouré brutícies invisibles que ens ofeguen
treuré restes de metzines que alimenten
mil pluges àcides que ens cremen,
per retornar aquell verd d'ufana fèrtil
a aquest meu món que ara s'engruna

Si puc, retornaré a la pols
que sento seca i morta, erma, eixorca...
si puc, i els déus així ho permeten,
esbrinaré què hi ha que ens fa tan necis
que fins als fills neguem la vida
deixant de testimoni mil misèries...
no som capaços d'esbandir el verí que ens corca?
El somni del camí és lúcid.
Els peus segueixen núvols
van sols, desfan tempestes.

5 comentaris:

Puji ha dit...

És teu? En qualsevol cas, és preciós.

zel ha dit...

Hola Puji, sí, és meu, una inspiració davant dels peus, que també són meus. De tant en tant, escric alguna cosa, però ve quan ve!!!:))

mossèn ha dit...

despres ens queixem que hi hagi "polusion" a la "atmosphera" ... accions com la de vos no ens ajuden gens !!! ... salut

Joan de Peiroton ha dit...

Ah! tu també ens vas fer una foto d'identitat podològica! Doncs, d'ara endavant, tots sabem com reconèixer-te lol :))!

Joana ha dit...

Molt bonic, el poema! I els peus, també!