21 de novembre 2007

educació ? quina?

I més ànims es necessiten per anar a l'escola!!!
Avui llegim que Catalunya està molt per sota de d'altres països pel que fa als índexs d'accés a estudis superiors, i que l'abandó escolar a edats entre els 14 i els 18 anys és sensiblement superior al de d'altres comunitats i/o estats europeus, (Més d'un 30%) La Fundació Pere Bofill té una llarga tradició en la investigació i la recerca al món de l'educació. I segur que l'encerten.
La meva opinió com a persona que està dins de la professió docent, segurament interessa a ben pocs, però tot i això, quan comento el que en penso, mil i un se'm tiren a sobre.
I és que la meva opinió és tan senzilla com:
-L'escola és culpable d'un bon percentatge de l'abandó escolar, de la desmotivació i de la falta de desig i ganes d'aprendre més. L'escola no motiva, està ancorada en un passat que ja no interessa a ningú, tret dels més petits, que encara s'il.lusionen quan veuen un globus que s'enlaira, o escolten la mestra que els diu qualsevol coseta. A favor d'aquesta opinió hi ha també la del col.lectiu de mestres de Rosa Sensat, pioners a tot l'estat en promoure una educació participativa, motivadora, inserida al món real, plena de valors catalanistes i democràtics. Avui n'he sentit una representant parlant en aquesta línia.
(Aquí ja sento els crits i les acusacions, i el que em demanaran, tú, vosaltres, que teniu la vareta màgica?)
Doncs, no, no la tinc, però per la senzilla raó de què no puc canviar les persones, ni el cos docent, ni l'esperit corporatiu que es defensa a si mateix com un bastió de l'edat mitjana.
No puc canviar la percepció dels docents que quan entren a l'aula hi van amb l'artilleria a punt preparats per la lluita, no pas per la comprensió. No puc canviar el que perceben als alumnes. Més enllà del professor, a qui veuen? A un ésser humà que lluita per sobreviure? A un ésser huma que lluita per entendre l'altre i intentar vies d'apropament?
-Si parlem dels programes i del currículum escolar, i us el llegiu, evidentment trobareu que hi ha reflectides totes les branques del saber tradicional, en tots els àmbits del coneixement. Hi ha també molt esforç per humanitzar l'escola, per arribar al diàleg i per posar fites de reencontres. Aquests, lluny de ser l'eix vertebrador del fet d'aprendre, entès com un intercanvi i un modelatge positiu, queden per les estones de tutoria amb sort.
Si anem a l'anàlisi del que és avui dia el coneixement, topem de front amb allò que es troba com a necessari i imprescindible per part de la comunitat educativa, i allò que és necessari i imprescindible per a un bon desenvolupament humà integral, i també per allò que demana la inserció laboral i la participació social.
-Molts alumnes que serien brillants en aspectes d'intel.ligència pràctica, molts alumnes que funcionarien si es tingués també en compte tot allò que ha aportat la intel.ligència emocional, no troben camí, en una escola preocupada pel vessant només academicista, repetitiu, memorístic, acumulatiu i competitiu pel que fa al final dels trajectes. Un camí que va escombrant als qui no responen al patró comú de model d'estudiant. Que no? Entreu a determinades aules, i veureu què es fa, què es treballa i com es treballa.
Jo no aguantaria sis hores diàries, o set, asseguda en una cadira, prenent apunts, assentint, copiant exercicis que ja són als llibres, i sense poder fer ús de la imaginació, la creativitat, sense que se'm presenti cap repte, cap innovació, sense veure el món de fora dins l'aula.
Mentida, el món de fora que tracten, sovint és el mateix que em vaig empassar jo fa molts anys.
Sentim de reclam multitudinari la paraula esforç. L'esforç és vist com a necessari, quan qui fa quelcom, entén que allò pel que s'esforçarà, li portarà uns beneficis clars i palpables, que podrà dur a terme el seu projecte de vida, que d'una o altra manera tots anem escrivint dins nostre. En els programes escolars poca cabuda hi tenen interessos reals dels nostres nois i noies. Finalment, d'aquí 15, 20 anys, ells seran els qui conduiran el món. Ens interessa o no que estiguin capacitats amb eines de futur?
-S'atèn poc a les característiques emocionals i personals dels alumnes, segueixen essent tractats com una massa (un grup, per quedar bé), que respon o no a les demandes del professorat. Els professors es senten forçats a atendre la diversitat a les aules. Molts d'ells voldrien tornar a un passat amb una colla ja triada dels qui "realment volen estudiar" Aquestes són paraules de molts professors de Secundària. A 12, 13, 15 anys, ningú sap què vol estudiar, ni sap què és el que estudia, el que veu és que tot és llunyà, o passat.
-Són comptades les experiències d'aula que els posin en contacte amb els models de funcionament social, amb experiències fora de l'aula, no hi ha pràcticament tasques de col.laboració, d'intercanvi de saber o de treball cooperatiu, no ens preocupem per inserir-los al seu entorn immediat, pocs participen en activitats del poble o ciutat que es poden incloure perfectament als programes escolars (i després diem que no són solidaris)
-Són comptades les activitats que els posin en situació de prendre rols reals que hauran d'emprar a la vida, que se'ls demani opinió i la vegin reflectida després en les activitats d'escola. Com a molt se'ls deixa opinar i, després, se'ls contraposa a allò que en diuen tocar de peus a terra, altra vegada el referent curricular instructiu.
-L'escola tal com la tenim avui dia, no en farà res d'inversions en mitjans que sovint no són emprats només que ocasionalment i encara per algun professor testimonial que conserva la il.lusió del començar una feina vocacional, o que per atzars de la vida, l'ha mantingut.
-Es menyspreen les activitats artístiques, lúdiques, es prioritza tot allò que tradicionalment s'ha considerat de pes, les humanitats, en general, són considerades de segona categoria. El pes dels estudis de ciències és tant a nivell de "prestigi", que molt alumnes s'hi apunten sense saber on van. Els anem posant la mel a la boca engrescant-los amb el que té sortida, i no fan cap tasca profunda d'orientació professional.
Som a temps de fer canvis? Em sembla que com en tot. Els grans hem de canviar, adaptar-nos, guardar de testimoni allò realment vàlid per molts anys que passin, i ajudar-los a trobar el seu lloc al món, amb totes les eines que la societat de la informació i la comunicació ens dóna.

11 comentaris:

Waiting for Godot ha dit...

Mafalda, genial. Besos.

yraya ha dit...

Me uno en todas tus ideas sobre lo mal que va la educación, el principal cumpable es la escuela, sus métodos, no se trabaja para que los alumnos adquieran conocimientos, se trabaja para rellenar, así es que el que "tira" bien pues adelante y el que no es un vago, asi de sencillo, por lo menos lo que yo conozco.

Saludos

Joan Vicenç ha dit...

Bon dia zel, sobre el teu comentari al blog, pots agafar sempre el que vulguis, com si fossis al bosc i recol·lectessis arboços o bolets, ben lliurement. Gràcies.
JV

rosa ha dit...

estic d'acord. l'educació comença a casa i després a l'escola. Jo estic molt contenta amb el professorat de les meves dues filles, s'impliquen i l'esforç que donen a classe el noto. El que passa que el nivell escolar ha baixat molt..culpa del govern amb les seves regles de poder passar curs amb assignatures suspeses.
Els professors haurien de tenir més mà per poder fer i decidir, però tenen por, por dels pares i dels alumnes doncs com et deia al pricipi l'educació comença a casa.

recordo que quan jo feia 1 de BUP un alumne a classe li va dir a la profe d'anglès que li ensenyava la polla perque li aprobés (es va baixar els calçotets), la professora es va queixar al seu pare, i l'endemà el noi va venir a classe amb un ull de vellut. Jo això ho aprobo, el pare es va implicar i solidaritzà amb la professora. Avui en dia no passa.

mafalda ha dit...

Bufa! Un post -i un tema- llarg i interessant que mereixeria un comentari molt més llarg i interessant que el què et faré.
Tot i això ho intento: sí però no (o no només):

en quant a la manca d'experiències "reals com la vida mateixa" a les aules. A hores d'ara, i després d'anys i panys de parlar i debatre la necessitat d'una escola oberta al món, d'una escola que s'impliqui en la vida que no para, seguim tenint una escola que ha quedat ancorada en un mateix punt mort fa molt, molt de temps.
Jo t'he vist treballar moltíssimes vegades i sé com t'impliques per tal que aquesta escola sigui possible. Però... i després de tu, què? Què es troben? Més endavant i tant a la teva escola com en qualsevol altra, es troben amb unes classes desmotivadores, mestres més cremats que la pipa d'un indi (que això hi fa molt i ho saps!), programacions que no s'han revisat ni adaptat als interessos i/o característiques dels alumnes, etc.

No, o no només, en quant a què també hi faria molt una administració educativa realment centrada en els problemes o necessitats reals de l'escola, que vetllés per un professorat que es mereixi la seva plaça, que fos menys burocràtica i més impulsora d'una innovació educativa factible, en fi, que realment fes bé la seva feina.

Ho deixo aquí, però ja et deia a l'inici que el tema dóna, i per a molt.

Fins aviat!

zel ha dit...

Mafalda, el teu no només el signo jo també. L'elevat nombre de gent de les administracions en general que tenen el cul o el cap molt ben posat al seu seient de propietat s'hauria de poder posar en un gran sac d'interrogants. N'hi ha que més val que pleguin, i segurament jo aviat en seré una...

Jesús M. Tibau ha dit...

Cal retornar el prestigi a les humanitats, que serveixen per a formar les persones que després comandaran el món. I també cal reforçar la base de les matemàtiques i la llengua. I promoure l'ús dels blocs entre els alumnes per a crear l'hàbit de llegir i escriure!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

a qui l'interesa els algoritmes, cuantes vegades has fet servir l'arrel quadrada, qui parla llatí i així moltes altres materies que avui en dia no serveixen de res

quan es va fer la ESO ja partia d'un fracàs total a altres països, doncs perqué aqui la vam asumir ?

petonets

Joan deu Peiroton ha dit...

"Avui llegim que Catalunya està molt per sota de d'altres països pel que fa als índexs d'accés a estudis superiors, i que l'abandó escolar a edats entre els 14 i els 18 anys és sensiblement superior al de d'altres comunitats i/o estats europeus, (Més d'un 30%) La Fundació Pere Bofill té una llarga tradició en la investigació i la recerca al món de l'educació. I segur que l'encerten."
Doncs, d'acord. Ara, la qüestió que em poso: per què abandonen l'escola? I sobre tot què fan desprès d'haver quitat l'escola massa d'hora? Troben un emplec o no en troben? Se'n surten o no? O engreixen la massa dels aturats? No crec que el nivell de l'atur sigui particularment més alt a Catalunya en comparació amb la resta de l'estat, oi? Podem imaginar que els estudis superiors no siguin l'única manera de poder "realitzar-se" si se desenvolupen les possibilitats de formació professional a dintre del medi laboral. Bé, potser en un mon ideal que no és el nostre, no sé. Petons!

Waipu Carolina ha dit...

Zel,
Tienes toda la razón en esto que nos expones. Pasaríamos horas seguro conversando este tema y tratando de arreglar una asunto tan dificil y a la vez tan sencillo.
Creo que los centros educativos y sus programas están completamente caducados, anticuados y fuera de contexto real.
Los profesores se sienten muchas veces atados a seguir unos programas donde hay poca rienda suelta a su imaginación y deben seguir el programa y el tiempo no alcanza.
Los grupos se tratan a todos por igual,hay poco respeto a la diversidad y se etiqueta a los alumnos.
Y además se ha desvirtuado la figura del maestro
Yo creo que los maestros podemos hacer mucho más, aportar más ideas y tener más ganas. La educación comienza en casa, está claro y el colegio no es una guardería y bla, bla pero nuestros chicos estan muchas horas en él y creo que es importante que se impliquen de una forma más activa tanto padres como chicos/as.
Yo vengo de otro país y como profesora me quedo bien sorprendida de la falta de ganas que tienen aquí los jóvenes de superarse, eso es imposible en el mio.
Por suerte trabajaba en un colegio en Caracas que era bien abierto a las ideas y los programas mientras se cumpliera lo mínimo teníamos margen de inventar, de salir a visitar fábricas, teatros, museos. Hacer obras de teatro, cantar y bailar, jugar y reunirnos hasta los fines de semana.Entiendo que esta vida que llevamos hoy en día y donde cada quien es tan individual estos sería imposible pero que menos hacer que nuestros chicos se sientan un poco más cómodos.
Hablar más con ellos y saber que piensan.
Porque al final de cuentas algo está pasando y de miedo cuando estamos observando el abandono escolar, las pocas ganas de asistir a la clase y el desgano de profesores y alumnos.

un beso Zel
Me interesa mucho este tema, pues aún creo en nosotros, los profesores, que tenemos ganas de que algo cambie para bien.

DOLORS ha dit...

roser, un post llarg i ple de contingut.
L'he llegit a poc a poc, punt per punt, apuntant les idees que em semblaven importants i amb les que estic totalment d'acord, apuntant les que discrepo o matitzaria i finalment he decidit,només dir-te que suposo que hi ha força mestres que pensen igual que tu, però són "minimitzats visualment" per d'altres que estan en aquesta professió com podrien estar en una altra o bé que l'entorn exterior els ha "cremat".
"el desig i la feina ben feta ha d'acompanyar en tot" i sobretot en el nostre cas que els beneficiaris són i seran persones sempre!
Recordo l' eslogan que deiem en els nostres alumnes(per cert el meu fill gran encara el repeteix de vegades pensant en tu)"De pressa i bé mai s´avingué" i penso que la societat li valora a l' escola un aprenentatge ràpid de continguts i sovint res més de fons.
continuarem!