educació ? quina?

I més ànims es necessiten per anar a l'escola!!!

Avui llegim que Catalunya està molt per sota de d'altres països pel que fa als índexs d'accés a estudis superiors, i que l'abandó escolar a edats entre els 14 i els 18 anys és sensiblement superior al de d'altres comunitats i/o estats europeus, (Més d'un 30%) La Fundació Pere Bofill té una llarga tradició en la investigació i la recerca al món de l'educació. I segur que l'encerten.

La meva opinió com a persona que està dins de la professió docent, segurament interessa a ben pocs, però tot i això, quan comento el que en penso, mil i un se'm tiren a sobre.

I és que la meva opinió és tan senzilla com:

-L'escola és culpable d'un bon percentatge de l'abandó escolar, de la desmotivació i de la falta de desig i ganes d'aprendre més. L'escola no motiva, està ancorada en un passat que ja no interessa a ningú, tret dels més petits, que encara s'il.lusionen quan veuen un globus que s'enlaira, o escolten la mestra que els diu qualsevol coseta. A favor d'aquesta opinió hi ha també la del col.lectiu de mestres de Rosa Sensat, pioners a tot l'estat en promoure una educació participativa, motivadora, inserida al món real, plena de valors catalanistes i democràtics. Avui n'he sentit una representant parlant en aquesta línia.

(Aquí ja sento els crits i les acusacions, i el que em demanaran, tú, vosaltres, que teniu la vareta màgica?)

Doncs, no, no la tinc, però per la senzilla raó de què no puc canviar les persones, ni el cos docent, ni l'esperit corporatiu que es defensa a si mateix com un bastió de l'edat mitjana.

No puc canviar la percepció dels docents que quan entren a l'aula hi van amb l'artilleria a punt preparats per la lluita, no pas per la comprensió. No puc canviar el que perceben als alumnes. Més enllà del professor, a qui veuen? A un ésser humà que lluita per sobreviure? A un ésser huma que lluita per entendre l'altre i intentar vies d'apropament?

-Si parlem dels programes i del currículum escolar, i us el llegiu, evidentment trobareu que hi ha reflectides totes les branques del saber tradicional, en tots els àmbits del coneixement. Hi ha també molt esforç per humanitzar l'escola, per arribar al diàleg i per posar fites de reencontres. Aquests, lluny de ser l'eix vertebrador del fet d'aprendre, entès com un intercanvi i un modelatge positiu, queden per les estones de tutoria amb sort.

Si anem a l'anàlisi del que és avui dia el coneixement, topem de front amb allò que es troba com a necessari i imprescindible per part de la comunitat educativa, i allò que és necessari i imprescindible per a un bon desenvolupament humà integral, i també per allò que demana la inserció laboral i la participació social.

-Molts alumnes que serien brillants en aspectes d'intel.ligència pràctica, molts alumnes que funcionarien si es tingués també en compte tot allò que ha aportat la intel.ligència emocional, no troben camí, en una escola preocupada pel vessant només academicista, repetitiu, memorístic, acumulatiu i competitiu pel que fa al final dels trajectes. Un camí que va escombrant als qui no responen al patró comú de model d'estudiant. Que no? Entreu a determinades aules, i veureu què es fa, què es treballa i com es treballa.

Jo no aguantaria sis hores diàries, o set, asseguda en una cadira, prenent apunts, assentint, copiant exercicis que ja són als llibres, i sense poder fer ús de la imaginació, la creativitat, sense que se'm presenti cap repte, cap innovació, sense veure el món de fora dins l'aula.

Mentida, el món de fora que tracten, sovint és el mateix que em vaig empassar jo fa molts anys.

Sentim de reclam multitudinari la paraula esforç. L'esforç és vist com a necessari, quan qui fa quelcom, entén que allò pel que s'esforçarà, li portarà uns beneficis clars i palpables, que podrà dur a terme el seu projecte de vida, que d'una o altra manera tots anem escrivint dins nostre. En els programes escolars poca cabuda hi tenen interessos reals dels nostres nois i noies. Finalment, d'aquí 15, 20 anys, ells seran els qui conduiran el món. Ens interessa o no que estiguin capacitats amb eines de futur?

-S'atèn poc a les característiques emocionals i personals dels alumnes, segueixen essent tractats com una massa (un grup, per quedar bé), que respon o no a les demandes del professorat. Els professors es senten forçats a atendre la diversitat a les aules. Molts d'ells voldrien tornar a un passat amb una colla ja triada dels qui "realment volen estudiar" Aquestes són paraules de molts professors de Secundària. A 12, 13, 15 anys, ningú sap què vol estudiar, ni sap què és el que estudia, el que veu és que tot és llunyà, o passat.

-Són comptades les experiències d'aula que els posin en contacte amb els models de funcionament social, amb experiències fora de l'aula, no hi ha pràcticament tasques de col.laboració, d'intercanvi de saber o de treball cooperatiu, no ens preocupem per inserir-los al seu entorn immediat, pocs participen en activitats del poble o ciutat que es poden incloure perfectament als programes escolars (i després diem que no són solidaris)

-Són comptades les activitats que els posin en situació de prendre rols reals que hauran d'emprar a la vida, que se'ls demani opinió i la vegin reflectida després en les activitats d'escola. Com a molt se'ls deixa opinar i, després, se'ls contraposa a allò que en diuen tocar de peus a terra, altra vegada el referent curricular instructiu.

-L'escola tal com la tenim avui dia, no en farà res d'inversions en mitjans que sovint no són emprats només que ocasionalment i encara per algun professor testimonial que conserva la il.lusió del començar una feina vocacional, o que per atzars de la vida, l'ha mantingut.

-Es menyspreen les activitats artístiques, lúdiques, es prioritza tot allò que tradicionalment s'ha considerat de pes, les humanitats, en general, són considerades de segona categoria. El pes dels estudis de ciències és tant a nivell de "prestigi", que molt alumnes s'hi apunten sense saber on van. Els anem posant la mel a la boca engrescant-los amb el que té sortida, i no fan cap tasca profunda d'orientació professional.

Som a temps de fer canvis? Em sembla que com en tot. Els grans hem de canviar, adaptar-nos, guardar de testimoni allò realment vàlid per molts anys que passin, i ajudar-los a trobar el seu lloc al món, amb totes les eines que la societat de la informació i la comunicació ens dóna.