calent d'orelles... l'únic a qui ningú ha votat...
No en traurem l’aigua clara. Tothom hi diu la seva, com ha de ser, amb una diferència essencial. Entre el poble planer i la gent que es dedica a informar/desinformar, i governar/desgovernar, hi ha una gran distància, que, suposadament ens ajuden a recórrer per arribar al coneixement.
Ja ho deien, el saber us farà lliures.
Just, com que el saber ens ha de fer lliures, es tracta de que sapiguem el menys possible i que encara el que ens arribi estigui sesgat, manipulat, tergiversat o enfocat des d’alguna òptica específica segons el mitjà que ens l’ofereixi.
Just, com que el saber ens ha de fer lliures, es tracta de que sapiguem el menys possible i que encara el que ens arribi estigui sesgat, manipulat, tergiversat o enfocat des d’alguna òptica específica segons el mitjà que ens l’ofereixi.
Afegiu els condiments, una mica de sal de termes difícils d’entendre, i una mica de pebre de sigles i noms d’organismes, tractats i pactes poc coneguts, i ja tenim el garbuig mental fet.
Com és possible que l’endemà de qualsevol afer surtin tots els polítiquets de torn, dient “és d’admirar...” “és imperdonable...” , sempre contraris a l’anterior? Això si aclareixen el perquè, que sovint les raons del no i del sí són les mateixes.
Un col.lega em va deixar una adreça.
Galeano ens pot oferir la seva visió.
És cert que sovint, els grans problemes tenen respostes simples (que no vol dir de bon resoldre). Ell cita un exemple que trobo aclaridor, pel savi, pel no tant, per la gent planera, pels difícils, pels nens, pels adolescents, pels jubilats, per les mestresses de casa, pels estudiants, pels que no estudien, pels tranquils, pels inquiets... (ostres, això era un anunci, eh que sí?)
El cuiner reuneix cinc animals de corral. Els deixa triar amb quina salsa volen ser menjats. Les gallines responen. “Nosaltres no volem ser menjades de cap manera” Això és el que sol passar als països en vies de creixement, lligades encara al primer món.
El que deixem (ep, deixen els grossos grossos) que escullin, és com ser utilitzats, sagnats, aprofitats, manipulats, pendents del deute extern... i just el que no volen és esser-ho més. S'ha acabat el temps de fer passar el bou pel forat de l'agulla, que ja no els podem comprar més amb ofertes de "mercadillo", que de vegades encara semblem aquell "Eustaquio Morcillón" del TBO que anava a l'Àfrica amb vidres de colors i filferros per entabanar als "pobres negrets". Valdria la pena comptar què els debem a ells, no anar-los al darrere amb promeses de modernització per pagar els deutes dels merders on els vam deixar empantanagats.
Com és possible que l’endemà de qualsevol afer surtin tots els polítiquets de torn, dient “és d’admirar...” “és imperdonable...” , sempre contraris a l’anterior? Això si aclareixen el perquè, que sovint les raons del no i del sí són les mateixes.
Un col.lega em va deixar una adreça.
Galeano ens pot oferir la seva visió.
És cert que sovint, els grans problemes tenen respostes simples (que no vol dir de bon resoldre). Ell cita un exemple que trobo aclaridor, pel savi, pel no tant, per la gent planera, pels difícils, pels nens, pels adolescents, pels jubilats, per les mestresses de casa, pels estudiants, pels que no estudien, pels tranquils, pels inquiets... (ostres, això era un anunci, eh que sí?)
El cuiner reuneix cinc animals de corral. Els deixa triar amb quina salsa volen ser menjats. Les gallines responen. “Nosaltres no volem ser menjades de cap manera” Això és el que sol passar als països en vies de creixement, lligades encara al primer món.
El que deixem (ep, deixen els grossos grossos) que escullin, és com ser utilitzats, sagnats, aprofitats, manipulats, pendents del deute extern... i just el que no volen és esser-ho més. S'ha acabat el temps de fer passar el bou pel forat de l'agulla, que ja no els podem comprar més amb ofertes de "mercadillo", que de vegades encara semblem aquell "Eustaquio Morcillón" del TBO que anava a l'Àfrica amb vidres de colors i filferros per entabanar als "pobres negrets". Valdria la pena comptar què els debem a ells, no anar-los al darrere amb promeses de modernització per pagar els deutes dels merders on els vam deixar empantanagats.
Us deixo el video, val la pena, de veritat.
.......
.......
5 comentaris:
valtros aneu fent aquest tipus de post, que us trobaran armes de destrucció masiva a casa vostra i ja la tindrem liada, jajajajaja
molt bons post, et superes a tu mateixa, petonets
som del pocs que diem la veritat
molt bó i el video també. penso com el de Reus haviam si et trobaràn alguna cosa a casa amagada i tapada i et foteran a la presó..jejejeje
Gran Galeano!! Un loco arriesgado al que nadie escucha demasiado, una lástima...gracies per recordar-nos que sóm molts més dels que sembla que compartim la bojeria de no quedar-nos en silenci.
En el llibre "Cròniques del 9 i altres relats de la claveguera policial" el David explica una "anecdota" de quan Galeano era a l'Argentina. Es veu que sona el teléfon, l'agafa i sent:
- Hola somos la triple A y te vamos a matar.
Galeano contesta:
- perdon pero el horario de amenazas es de ... a ...
Evidentment, diu que quan va penjar el teléfon li tremolaven les cames.
Encara un excel.lent post. l'Hugo Chàvez no és cap un sant i se'l quedaria ocupar un poc més activament de desenvolupar l'economia del seu país en atraient-hi inversions per en fer aprofitar la majoria (que no és el cas avui) i sortir els seus inhabitants de una pobresa que és encara més xocant de tan ric qu'està el país en petrodolars. Però és cert que no és un dictator i que va guanyar totes les eleccions de manera molt democràtica. Cal efectivament agrair-lo en particular pels seus programes d'educació i de prestacions sanitàries i socials.
Publica un comentari a l'entrada