per si de cas algú dubta...

Per si de cas algú dubta, jo em declaro catalanista, independentista i d'esquerres.

Per si de cas algú no ho té clar, ser catalanista, independentista i d'esquerres, no passa necessàriament per ser d'ERC, entre d'altres coses, perquè es presten al mateix joc de pactes que tothom, no es salven del joc de les cadires i els càrrecs, i encara he d'aclarir quin és el seu veritable programa econòmic (tret de que ens tornin el que paguem, que jo també ho vull), la prioritat social, (no se clarament on invertirien ni quines prioritats tenen), ni quin missatge ideològic hi ha al darrera, vull dir en tots els altres àmbits que no siguin l'independentisme. Que jo no ho sàpiga, no vol dir que no hi sigui, en tot cas, no s'ha transmès prou, entestats en baralles i escomeses, a veure qui tenia quin càrrec.

Perquè amb banderes com aquestes, molts hi estem d'acord, però no pot ser que un vot es reparteixi entre CIU i ERC, com em comenta la meva estimada amiga D.B. I no pot ser per la senzilla raó, que CIU, segons jo ho veig, representa la dreta conservadora, capitalista i neoliberal, i sinó, recordeu el candidat Duran, i no em feu parlar del sr Mas, que més que candidat a unes eleccions, sembla un candidat a unes primàries per escollir el senyor de prop dels 60 amb bona planta per la foto, que s'ho creu i es mira el melic. Acceptar que poden haver-hi trasvassaments entre aquestes dues formacions, em sembla que és perdre el sentiment últim de quina posició pren un davant els reptes de la immigració, l'educació, la sanitat, els sous ben repartits, el concepte de família, els beneficis de les empreses i el seu retorn amb bones inversions socials...

Posats en aquest atzucac, ja tornem a ser a allò que em deia la meva mare quan parlàvem de dretes i esquerres "no t'equivoquis, l'amo s'ha de fer ric si tu vols tenir feina". Bé, l'amo no pot anar a la insolvència, però l'amo no es pot quedar tot el pastís, no pot ser que les grans empreses tinguin trimestre darrera trimestre beneficis en augment vergonyós (a qui foten els calers, a més a més d'hisenda?, a nosaltres, és clar) i els sous es mantinguin (recordeu que els vam tenir congelats i si no hi ha suficient augment, hem sortit de la congelació, encara que siguem a la hivernació) Hivernació, perquè anem reduint despeses, per no passar a la categoria de deutors fixos.

I pot fer riure, però, depenem del moviment econòmic d'EEUU i del poders del FMI, i aquesta és la putada, allò que ens avisaven, ser en un primer món amb els suposats beneficis, però ser-hi com un país que està a les beceroles pel que fa a la força i poder real de les reivindicacions socials pels treballadors, ni cas a la investigació com a partida en augment i valorada, poques i petites beques, poca cura ecològica...

No tinc particular simpatia als francesos ni als anglesos, però allà, quan s'entesten a tancar acords al seu favor, si cal, barren l' entrada de productes, boicotegen vendes i a pastar fang, no els sap greu perdre ara, si poden guanyar-hi demà. I és que encara, en molts aspectes, guardem una mica de les pors dels vençuts i un poc de la mesquinesa de qui mai ha gaudit de plens drets i atresora els pocs que té, donant la raó a l'amo.

Ens fa por perdre les petites riqueses que hem anat aconseguint, els caps de setmana esquiant o les pobretes vacances amb Ryan Air o a la costa en segona residència, que ens fan la il.lusió de ser senyors del nostre lleure, en aquell estil que deia Erich Fromm, (tenir o ser) El tenir de les noves fornades cultes és de fa temps, el viatjar, el comprar i consumir béns culturals, ei, que jo sóc la primera compulsiva en llibres... (mira que hi ha biblioteques i museus d'art, eh?)...i paguem moltes vegades les vacances i el cotxe nou a crèdit (i si no, pregunteu-m'ho a mi).

Bé, el que em dol, i molt, és la tristor que deuen sentir ara molts del joves d'ERC, que es deuen sentir com qui ha anat a mercat a comprar llumins i els han venut fum.

Desitjo, de debó, que a les properes eleccions, les CUP hagin trobat prou gent per formar candidatures que apleguin la il.lusió del jovent amatent al país i a la llengua i l'experiència de moltes persones valuoses però desilusionades de ser allà on són. I ho desitjo perquè parlen d'ecologia, de reptes socials, de llengua, de país, d'independència...i encara que ens sembli que no tenen prou formació per assumir reptes, us puc assegurar que els que conec, saben de què parlen, s'informen i es mouen. El mal, és que som com els nostres pares. Quan ens fem grans, els trobem joves, inexperts i somiadors, ergo, incapaços...oblidant que nosaltres també vam fer moltes coses sent joves, inexperts i somiadors.